El primer glop de cervesa

NOU BLOG

2010-01-14T20:47:00.002+01:00

El primer glop el trobareu a partir d'ara en aquesta nova adreça:
http://elprimerglop.wordpress.com/

Dofins

2009-08-25T17:24:00.002+02:00

A 24 milles al nord del Cap de Formentor, 5,30 hores del mati. 2 de juliol 2009

Supercopa

2009-08-25T12:20:00.004+02:00

Barcelona, 23.09.2009
Ibrahimovic

Basket. Copa del Rey 2009

2009-02-22T21:47:00.001+01:00

Madrid.-
No tot és basket a la copa....

Basket. Copa del Rey 2009

2009-02-22T21:13:00.005+01:00

Madrid.-
Final. Tau Cerámica 100 - Unicaja Málaga 98
Tau Campiò

Basket. Copa del Rey 2009

2009-02-21T22:45:00.001+01:00

Madrid.-
Semifinal. Estudiantes 71 - Unicaja 78

Basket. Copa del Rey 2009

2009-02-21T22:39:00.002+01:00

Madrid.-
Semifinal. FC Barcelona 77 - Tau Cerámica 90

Basket. Copa del Rey 2009

2009-02-20T23:32:00.003+01:00

Madrid.-
Quarts de final. MMT Estudiantes 80 - DKV Joventud 75

Basket. Copa del Rey 2009

2009-02-20T21:15:00.003+01:00

Madrid.-
Quarts de final. Unicaja 79 - Kalise Gran Canaria 69

Sense paraules...

2009-02-20T11:17:00.002+01:00

Madrid 2009. Parroquia de La Concepción al carrer Goya

Basket. Copa del Rey 2009

2009-02-19T23:24:00.003+01:00

Madrid.-
Quarts de final. Tau 82 - Pamesa Valencia 66

Basket. Copa del Rey

2009-02-19T22:24:00.002+01:00

Quarts de final. Real Madrid 75 -Barcelona 83

Gol

2009-02-17T13:13:00.002+01:00

Elefantentreffen 09 (Tornada II)

2009-02-02T21:36:00.007+01:00

Avui després de la tempesta de neu d'ahir, hem tornat a la carretera disposats a fer els 910 quilòmetres que ens faltaven. 9,30h del matí, -2 graus i l'autopista neta, fent bona la fama d'eficients del suïssos. Cap problema durant les primeres hores però, passat Lió, ha començat la pluja, i la pluja era forta, torrencial, durant varies hores. El pitjor era que les previsions de vent eren amenaçadores. La tele i els panells de l'autopista anunciaven "orage violent" al sur de França. Mai no hem creuat la frontera amb un vent tan fluix, curiosament.
Ales 20,45h amb 3.291 quilòmetres de més al compta-quilòmetres de la moto, una bullofa a la mà de l'accelarador i una nova pegatina de la concentració. Ha acabat Elefantentefren 09. Per cert, si voleu anar-hi, no deixeu de buscar al Xavi, al Marc, al Joan o al David, mai no trobareu millors companys per viatjar.

Elefantentreffen 09 (Tornada I)

2009-02-01T20:22:00.004+01:00

Avui tornant per Suïssa ens ha nevat tot el viatge. Ens hem aturat a un hotel de carretera a 100 quilòmetres de Ginebra per passar la nit. Segueix nevant i hi ha un pam de neu a la carretera.
Demà la previsió és de molta pluja i vent en atravessar França. Mirarem de fer-ho en un sol dia perquè dimarts la pluja sembla que no afluixa.

Elefantentreffen 09 (Solla, Alemanya)

2009-01-31T18:47:00.002+01:00

Per fí som a la concentració. La nit s'ha passat a -10º. Hi ha unes 5000 persones en mig d'un ambient divertit. Demà comencem la tornada per Suïssa, amb una previsió de temperatures sota zero i potser neu al final de la ruta.

Elefantentreffen (Thurmansbang, Alemanya)

2009-01-30T17:10:00.000+01:00

Sortida a -0,5º, tot el viatge entre o i -1º, quan sortiem queien flocs de neu. Avui hem fet 200 quilòmetres fins arribar Thurmansbang a 6 quilòmetres del lloc de la concentració, on demà s'esperen milers de persones. Els de la captura de la webcam que veieu aquí som nosaltres a les 16:30h hora de Barcelona. Al menjador de l'hotel tot preparat amb serpentines i globus pel sopar. Per tot arreu trobes motoristes.

Elefantentreffen 09 (segona etapa)

2009-01-29T21:34:00.002+01:00

Sortida prevista 9:00h, Sortida real: 10.30h per problema amb la bateria. -2º i cel tapat. Entrada a Alemanya a les 12.15h. Milers de camions a l'autopista, autopista sense límit de velocitat. Entrada a Munich a les 17:30h a 0º. Durant tot el dia màxim 5º. Sopar salsitxes i cervesa a Marienplatz. Avui, 598 quilòmetres. Enviat des de l'iPhon.

Elefantentreffen 09 (primera etapa)

2009-01-28T23:01:00.001+01:00

Sortida: 9:00h, autopista AP7 (0,5º), La Jonquera (-2º), 907 quilòmetres fins a Besançons (França), on hem arribat a les 19:15h.
Sol a la primera part del viatge. Vent, fred i núvols a la segona part.
Tres Triumph i dos BMW. Sopar a l'Hotel Ibis al costat de l'autopista. Demà al matí sortim cap a Munich.

Elefantentreffen 09. Preparatius (2)

2009-01-26T22:29:00.001+01:00

Moto: Per un viatge així, la teva moto ha d'estar en perfecte estat. Seran més 3.000 quilòmetres i no pot fallar res. Fes una revisió abans de sortir, mira pneumàtics, olis, pastilles de frens i tot allò que creguis que és necessari. No oblidis que demanaràs molt a la moto. Un parell de consells, portar una funda per tapar la moto a les nits, el fred pot ser intens, manyoples al manillar i, per a casos extrems, cadenes. Les cadenes seran casolanes, trossos de cadena i brides serviran per situacions de molta neu.
Recorregut: Hi ha diverses opcions, cadascú escolleix la que més l'hi convé. Des de Barcelona hi ha diversos camins. Bcn- Besançon -Munich- Solla ( la que farem nosaltres), o per Suïssa, Barcelona Ginebra- Munich - Solla, o inclús passant per París si vols fer més turisme, molts camins, més de 3.000 quilòmetres per autopistes i carreteres, però, en aquest cas, tots el camins porten a Solla, als Elefantentrefen. Bona ruta.
*A la foto, unes cadenes "home made". 1993

Elefantentreffen 09. Preparatius (1)

2009-01-25T10:25:00.000+01:00

Aquests són els preparatius que he fet per anar a la concentració mes famosa d'Europa, Elefantentreffen.
Potser a algu li farà servei...
Roba:
Elefantentreffen es caracteritza per les baixes temperatures que normalment hi ha durant la concentració, a més durant aquesta època de l'any el viatge a través de França , Suïssa i Alemanya és bastant dur.
Les temperatures són baixes i el vent que produeix la velocitat et dóna una sensació de fred gran. Per això es recomana anar ben equipat.
És aconsellable roba interior tèrmica, o "paravent", sota-casc, sota-guants, sota-botes. Mireu que siguin còmodes ja que estareu moltes hores dalt de la moto.
A botigues especialitzades de motos o esquí trobareu molts d'aquests productes. No escatimeu amb els diners, després potser us en penedireu.
La roba superior ha de ser impermeable, jaquetes i pantalons específics per a motos, a ser possible de gorotex o materials semblants, el casc ha de tancar bé, el vent és fred i encara que portis sota-casc, la cara patirà. No oblideu un "traje d'aigua", encara que l'equip sigui impermeable ajudarà a que no cali si plou molta estona. Les botes per descomptat que siguin calentes, que aguantin la pluja i no estaria de més que portéssiu funda sobre-botes per parar el vent, la pluja i el fred. Un mitjó de llana i la sota-bota poden ser suficients si protegiu la bota.
Per últim les mans, a part de sota-guants, uns bon guants i, si podeu, instal·leu manoples a la moto.
* A la foto l'equipament interior tèrmic.

I la platja?

2009-01-24T21:17:00.000+01:00

Vilassar ja no te platja, els forts vents d'avui han acabat amb la minsa sorra que quedava...

©Eduard Omedes

Kanouté

2009-01-07T23:33:00.001+01:00

A vegades els jugadors de futbol no segueixen el guió i s'impliquen políticament, poques vegades però, ho fan. Avui Kanouté el devanter del Sevilla, ha mostrat una samarreta de suport a Palestina després de ficar el segon gol. No és molt, és només un gest, pero potser algú, encara que sigui una sola persona s'haurà conscienciat de la masacre israelita, i és per això que el gest ja ha valgut la pena.

Kanouté muestra una camiseta de apoyo a Palestina tras un gol (Marca, 7/01/09)

Tornar-hi

2008-12-26T19:04:00.000+01:00

Amb setze anys més ho tornaré a fer. Ja se que no és una aventura brutal, pero fa il.lusio tornar.hi. Fa alguns dies parlant amb el Xavi vaig decidir-ho. Hi tornaré. Aquesta vegada els companys no serán el David, el Marcel.li o el Jordi. Serán diferents el Xavier, David, Jordi, Marc i Manfred, alguns d'ells amb 5 o 6 participacions, però imagino que amb les mateixes ganes que el primer dia.
Sí, tornaré a la concentracio dels Elefantentreffen

México

2008-08-13T22:59:00.000+02:00

De los 350.000 mexicanos, casi el 14% de la población total de Chicago, unos 40.000 llenaron tres cuartas partes del Soldier Field para ver el partido entre el Barcelona y el Chivas de Guadalajara.
Pertenecen a la inmigración que llegó a la ciudad en los años 60, que se instaló en el barrio alemán, cerca de las fábricas y de la que nació la llamada generación chicana, generación que sin renunciar a sus tradiciones, comida, tequila, o fútbol, fue adquiriendo las costumbres americanas y convirtiendo el castellano en el popular spanglish.
Cantan con la mano en el corazon, vestidos con la camiseta del Chivas o del Barça el himno americano que como en todo evento deportivo suena antes de comenzar, y animan a su equipo, ovacionan a Rafa Marquez cuando toca la primera pelota, o hacen la ola, nacida en el estadio azteca.
Durante unas pocas horas los espectadores soñaron que el Soldier Field era el Estadio de Jalisco, el campo de los Chivas Rayadas de Guadalajara.

Central Park

2008-08-12T11:18:00.000+02:00

Durante la rueda de prensa de presentación del partido entre el Barcelona y los Red Bull de NY, alguien preguntó a los componentes de la mesa, Puyol, Henry, y Guardiola si para ellos un entrenamiento en Central Park era mas emocionante y producia mas nervisiosimo que uno en la Masia, y es que Central Park es un lugar mítico en Nueva York. Un parque de 3,5 km2 formado por un rectángulo de 4km x 800 m, ocupa el doble de la superficie del Principado de Mónaco o 8 veces mayor que Ciudad del Vaticano,. Mas de 25 millones de personas visitan cada año esta zona verde en el centro de Manhattan, diseñado en 1857 e inaugurado en el 1873. El parque respondía a las necesidades de la población de una ciudad cada vez más grande y que sólo tenía los cementerios como sitios abiertos.Las varias lagunas artificiales y naturales son sitio de paso de aves migratorias e incluso en el 2002 se descubrió un nuevo tipo de ciempiés que habitaba entre los mas de 250.000 árboles del parque. Central Park tiene además un censo propio, en la actualidad 18 personas. Delante de una de sus puertas fue asesinado John Lenon en el año 80, 16 años después de que con el resto de componentes de The Beatles se presentaran allí mismo a la prensa en su primera gira americana.El deporte está siempre presente en Central Park, la famosa Marathon de Nueva York, acaba en el parque, y el Park Drive una carretera de 10 km que lo bordea es un lugar donde se encuentran corredores, patinadores y ciclistas que veían hoy sorprendidos como la policía los paraba para dejar pasar a unos deportistas vestidos de naranja que lo cruzaban. El Barça entrenaba hoy en uno de los pocos lugares que está vallados, un espacio con 3 campos de béisbol en donde los aficionados jugaban sin prestar atención al despliegue mediático que el Barcelona conlleva.Por cierto si se recalificase el terreno, su valoración actual estaría sobre los 528.783.552.000 dolares (340.247.584.029 euros), mucho mas caro que la plantilla de jugadores que hoy corría por su suelo.

Soldier field

2008-08-05T01:06:00.000+02:00

Quan Pep Guardiola es va asseure a la banqueta del Soldier Field per dirigir el Barcelona en el seu partit amb el Chivas, no deuria reconèixer l'estadi en el qual en el mundial del 1994 va jugar els seus únics dos partits, contra Alemanya i Bolívia, i on fins i tot va marcar de penal un gol.
El Soldier Fiel, és un estadi que es va inaugurar el 9 d'octubre del 1924, 53 anys exactes després de l'incendi que va devorar Chicago, amb el nom de Municipal Grant Park Stadium, i que un any mes tard va ser rebatejat amb l'actual nom en record als homes i dones que havien mort en les diferents guerres que Estats Units havia tingut fins llavors.
Va ser construït, amb un cost de 10 milions de dòlars, en un estil greco- romà neoclàssic, amb grans columnes dòriques i capitells en les parts frontals i posteriors. Tenia una capacitat de 74.000 persones i podien fins i tot arribar als 100.000 espectadors, com va succeir en el combat entre Jack Dempsey contra Gene Tunney l'any 1927.Des del 1971 és el camp dels Bears de Chicago equip de futbol americà, encara que el primer partit es va celebrar el 1924 entre Louisiana i Chicago amb victòria dels primers per 26 a 0.
En el 2001 es decideix renovar-lo i dos anys més tard s'inaugura la polèmica remodelació amb un cost 600 milions de dòlars davant de les crítiques generalitzades dels socis del club. El nou estadi es coneix actualment despectivament com "el pegat" per la barreja d'estils. Es manté tota l'estructura clàssica de l'antic estadi i i des de l'interior sobresurt una mola d'acer i vidre de la nova obra, un contrast si més no molt peculiar.
L'estadi està situat al costat del llac Michigan a la zona dita Campus Museum, envoltat pel museu de ciències naturals, l'aquari i el planetari, amb els quals comparteix les 4.000 places d'aparcament subterrànies que es van crear, en la remodelació.
El nou estadi passa a tenir 61.500 seients, amb pérdua de places per les innombrables llotges privades d'entre 20 i 40 persones que les empreses poden arrendar per als partits, així mateix les zones de catering amb restaurants i la possibilitat de llogar zones interiors i exteriors de l'estadi per a festes, o actes, privats o públics, contribueixen a enfortir les arques del club, club que porta des del 1986 sense guanyar la famosa Super Bowl.

La vaca Daisy inicia l'era de l'acer

2008-08-05T00:33:00.000+02:00

Una escultura amb forma de flama de foc i l'escola de bombers de Chicago, marquen el lloc exacte en que el 10 d'octubre de 1871, una de les tres vaques de la família O'leary, la dita Daysi, va tirar d'una coç una làmpara de querosè i va provocar un incendi que va cremar durant 3 dies gairebé tota la ciutat de Chicago, deixant més de 300 morts i 100.000 persones sense llar. El foc es va estendre en un radi de 6,5 quilòmetres al voltant de la granja dels O'leary.
Chicago era una ciutat construïda gairebé exclusivament per cases de fusta, i el fort vent que bufava aquell octubre i l'absència dels bombers que es trobaven apagant un altre incendi en un poble de Wisconsin van ser les causes d'aquell desastre.
L'ajuntament, va cridar un grup d'arquitectes perquè dissenyessin una ciutat nova i ideal, i amb mentalitat gairebé alemanya la van reconstruir en només tres anys. Van descobrir així mateix que l'acer podia tallar el foc, i els nous edificis van ser construïts amb aquest material que els donava a més la possibilitat de començar a elevar-los cada vegada mes.
El primer gratacel de metall, ja desaparegut, "només" constava d'11 pisos, va ser encarregat a l'arquitecte Le Baron per una companyia d'assegurances de la llar.
Des de llavors Chicago s'ha convertit en un desig per als arquitectes, tot aquell que es preï una mica desitjarà firmar una obra en aquesta ciutat.
Des de Lois Sullivan a finals del XIX, Frank Loyd Wrighte, Messes Van der Rohe, Helmut Hahn, Frank Gehry i fins i tot Ricardo Bofill tenen grans edificis d'acer i vidre als carrers d'aquesta ciutat d'Ilinois de gairebé tres milions d'habitants. Destaquen, la Torre Searts de 110 plantes, que perdrà l'honor de ser la més alta amb la construcció d'un nou gratacel (el Chicago spire) dissenyat per l'arquitecte espanyol Santiago Calatrava que tindrà 150 pisos i que aquí ja se'l coneix com "el tirabuixó"; o el Mercachicago un edifici dels anys 30 que fins a la construcció del Pentàgon era el de major superfície de tot el país. Chicago, la tercera ciutat del país, lluita amb Nova York per ser el paradis dels gratacels en quantitat i qualitat.

Futbol als EUA

2008-08-02T10:55:00.000+02:00

Pocs metres on el Barça fa el seu primer entrenament a Chicago durant la gira USA 2008, als camps del a UIC (Universitat Ilinois Chicago), centenars de nens del més diversos orígens, des de algun nadiu fins a nigerians, xinesos, sud-americans, mexicans i europeus, (Chicago és la segona ciutat del ´món amb més polacs desprès de Varsòvia), venen cada dimarts i dijous a jugar al futbol. En un país on el futbol és un esport minoritari, sense cap tipus de competència amb els tres grans, futbol americà, beisball i basket, sorpren veure tants nens corrent darrere la pilota amb les samarretes de les seleccions nacionals del principals països dominadors d'aquest esport. Espanya, França, Itàlia, Alemanya Brasil o Argentina. Grups de pares amb l'ajut d'algunes entitats privades i públiques dediquen el seu temps a fer funcionar aquestes colònies, on cada grup de nens decideix quina samarreta portarà i on els pares poden escollir el rol que desitgin, àrbrits, entrenador, animadors, o simples espectadors. A pocs metres una vintena de famosos i rics jugadors segueixen entrenant aliens a tot el que els envolta...

Exposició virtual a Second Life

2008-03-27T19:00:00.000+01:00

Per primer cop a la meva vida faig una exposició virtual. És a Second Life, concretament a la Plaça del Pi de la Barcelona virtual 3D, i les fotos que he triat són les del viatge que vaig fer a Mali l'any 2006. Si la visiteu, ja em direu què us sembla...

Ricky

2008-02-15T20:19:00.000+01:00

El teennager Ricky Rubio fa una demostració de com als 17 anys es pot portar a un equip a la final de la copa.

Basket. Copa del Rey 2008

2008-02-15T20:12:00.000+01:00

A Vitoria el Barça, juga, falla i perd, Ivanovic s’enfada amb els seus jugadors…

Un dia de futbol a El Caire

2007-04-27T14:27:00.000+02:00

El Caire, 17 o 18 milions d’habitants i 4 milions de cotxes que tot el dia van amunt i a vall, tocant la botzina i seguint aquella llei no escrita de circulació que diu, semàfor verd es passa, vermell es passa... més ràpid. Si l’hi afegim un partit de futbol això complica encara més la circulació i, si juga el Barça i el Al Ahly per celebrar el centenari de l’equip egipci, és el caos.
El partit es va jugar a les 9:30h de la nit, i al mig dia la gent ja sortia cap al camp, nosaltres els periodistes a les 5. Mai no havia anat a un partit tant aviat. A quarts de set, després de passar 4 ó 5 arcs de seguretat ja era dins, a la gespa, d'on no podríem moure’ns fins al final del partit. Només faltaven 3 hores, les tribunes eren plenes a vessar de 80.000 seguidors vestits de vermell amb banderes, cridant des de les 3 que es va obrir l’Estadi Nacional d’El Caire, per a alguns hi havia temps de resar i tot. El president vitalici d’Egipte, Hosni Mubarak, va anar a veure el partit. Això vol dir que a les set de la tarda es tanquen les portes i ningú no pot entrar ni sortir (els de TVE van arribar mes tard, i fins entrada la segona part no van poder convèncer les autoritats que els deixessin entrar, quasi 3 hores discutint...), que hi havia milers de policies, un armat i amb casc a cada cadira de la primera fila de tot el perímetre de l’estadi i davant del president, 8 o 10 rengleres més de policies armats fins les dents, a més de centenars de civils amb pistoles que es marcaven sota l’americana, circulant per tot arreu.
Els periodistes teníem prohibit entrar el mòbil a la zona de treball i, en acabar el partit, ens van tancar la xarxa WIFI que teníem al camp al·legant motius de seguretat. Si això passes a casa nostra, hi hauria una autèntica revolució. El més graciós, és que el públic que portava hores esperant el partit va començar a desfilar cap a la sortida quan el Barça va marcar el tercer gol, enfadats per la derrota del seu equip. Mig dia esperant i no van voler veure el final. No creieu que era per evitar el trànsit, a la sortida, quasi una hora i mitja desprès del partit, els carrers seguien col·lapsats.

Sense comentaris...12 fotos valen més que mil paraules

2007-04-19T16:15:00.000+02:00

Hooligans

2007-04-01T09:31:00.000+02:00

Barcelona, 28 de març, Estadi Lluís Companys a Montjuïc, partit de futbol Andorra -Anglaterra a las 21 hores. Uns 5 graus sobre cero, pluja i fort vent del nord. ... Sense comentaris.

Liverpool

2007-02-27T21:16:00.000+01:00

El Barça anirà a Liverpool a buscar un miracle per poder passar a la següent ronda de la Champions League.
Liverpool és una ciutat portuària al nordest del país, que intenta revifar amb els nous temps però marcada per dues referències a les quals no vol ni pot renunciar: The Beatles i l’equip que porta el nom de la ciutat, el Liverpool.
La ciutat està plena de connotacions al mític grup, des de l’aeroport que porta el nom del més compromès dels seus components, "Aeroport John Lennon", passant pel Museu dels Beatles on es reprodueixen des dels primers estudis de gravació, fins l’interior de l’avió que els va portar a la seva primera gira per els EUA, i acabant a la botiga on es poden comprar tots els gadgets inimaginables del quartet. Una visita obligada és The Cavern, el club on van començar a actuar i on van fer més de dos-cents concerts. La sala original va desaparèixer i, just al costat, s'ha fet una reproducció exacta de l’original on, si tens sort, pots sentir alguna nit, tot prenent una cervesa, algun grup que toca les velles cançons dels Beatles, cosa que et portarà a un passat ja casi oblidat.
L'altra referència és el Liverpool, un club centenari de futbol que representa el sentiment d'una ciutat, un amor comparable al del Barça i Catalunya. Un equip que juga al mític Anfield Road, un camp històric on els jugadors del dos equips han de passar per sota d'una frase pintada al dintell de l’escala que porta a la gespa, que els recorda,:"This is Anfield" (això és Anfield) i que estan a punt de sortir a un camp ple d'història. Unes grades, sobretot la coneguda com The Coq, el emblema del club, que no deixa que els contraris obliden que tenen 5 copes d'Europa amb els seus càntics. Per no dir que a cada jugador se l'hi ha personalitzat una cançó. Impressiona sentir els 45.000 espectadors que setmana a setmana omplen el vell camp, construït al 1884, cantant dempeus el famós himne, "You’ll never walk alone" i que també figura escrit en lletres de ferro a la porta dedicada a Bill Shankly, el històric manager dels reds.
Un himne que comparteixen amb el Celtic Glasgow, afició escocesa que tan sols una vegada va dedicar-ho a algú no vinculat al seu equip. Va ser l’11 de març de 2004, quan per els altaveus van anunciar que aquell dia es cantaria per honorar als familiars dels casi 200 morts de l'atentat d'Atocha, que s'havia produït 12 hores abans de jugar un partit amb el Barça. L’himne sonava mentre al centre del camp els 22 jugadors formaven un cercle abraçats. Un dels moments més emocionants que aquest esport ha donat i que difícilment podrem oblidar els que estavem allà.

Samarretes a Mali

2006-11-25T17:42:00.000+01:00

Moltes vegades deixar de fer informació esportiva no és tan fàcil. Volia fer una sèrie de textos sobre un viatge que he fet a Mali , per conèixer i fotografiar la gent que treballa contra l'ablació i els programes humanitaris en contra d'aquesta lacra, però el primer que escriuré serà sobre futbol, ves per on.
Mali és un dels tres països més pobres del món. Una pobresa que afecta a la majoria de la població, però és també un país enamorat del futbol, esport que aixeca passions i que te a Kanoute, el jugador del Sevilla com a gran ídol de l'afició. El recent partit Mali – Togo, eliminatori de la Copa d'Àfrica en va ser un exemple. Es va paralitzar la nació, la gent agrupada al carrer envoltant velles televisions seguien emocionats el partit, a Bamako, la capital, les mesures de seguretat van ser extremes per intentar evitar els incidents que es van produir per tota la ciutat -amb violacions incloses-, fa un parell d'anys amb la derrota de Mali davant el mateix rival. En aquesta ocasió el resultat va ser favorable a Mali que va guanyar 1- 0 a l'últim minut del match, i milers d'aficionats van sortir per tots els carrers cantant, ballant i cridant fins la matinada per celebrar la victòria, cosa insòlita considerant que era ple mes del Ramadan.
Al costat de la selecció nacional però, existeix un altre equip favorit del públic de Mali: el Barça. Es veuen per tot arreu nois amb samarretes de l'equip català i encara és més sorprenent que a poblats com Farazo o Samafolala a més de tres hores per pistes quasi intransitables, destaquen per sobre del paisatge de pobresa i barraques de fang, les samarretes del Barça, segurament falses, amb noms coneguts: Eto'o l'altre heroi africà, Ronaldinho, Deco, Puyol o fins i tot el fins ara marginat, Saviola.

Allen Iverson

2006-10-04T21:34:00.000+02:00

Estan aquests dies a Barcelona per jugar un partit amistós amb el Barça, els jugadors del equip de basket de la NBA, els Sixers de Filadelfia, Una vintena de jugadors la majoria negres de més de 2 metres d’alçada que es belluguen per la canxa amb una lentitud casi estudiada i que la converteixen en rapidesa endiablada durant moltes fases del seus partits. Jugadors tan alts i pesats que desprès del entrenament han de col·locar-se gel als genolls, als peus, o embolicar-se la cintura amb paper de plàstic. Jugadors que a diferència dels europeus, reben al vestuari a la premsa dels dos sexes mentre es dutxen (el seu contracte el hi obliga), que no deixen mai els seus auriculars vagin on vagin i que miren des de les alçades als que ens movem a nivells més terrenals.
Per sobre de tots, destaca i no pel seu volum, un jugador de no gaire més de 180 cm i 31 anys, el dorsal número 3, Allen Iverson. Un dels més reputats jugadors, amb un tir gairebé infal·lible que té un promig de 33 punts per partit i quasi 8 assistències, amb unes cames primes que semblen a punt de trencar-se quant torna a terra després d’enlairar-se per un dels cents llançaments que fa al final de l’entrenament, un cos de només 74,8 kg totalment tatuat i una cura gairebé malaltissa del seus cabells.
Aquest personatge, el jugador més baix que ha estat nominat MVP (jugador més valuós) és també el que ara diríem un "freekee". Hi ha cents d’anècdotes de la seva vida. Te reconeguts 21 tatuatges, amb un curiós origen. En arribar a la NBA, amb la pell verge de dibuixos, va enfrontar-se amb el seu entrenador Larry Brown i l’hi va dir que per cada partit que no jugués es faria un nou tatoo... És també un enamorat del rap, de l’autèntic rap militant, ha gravat diversos cd amb la seva pròpia discogràfica, on amenaça de mort a Eminem. El seu fill gran es diu com ell Allen, però prefereix cridar-lo amb una paraula mes pròpia del mon tennístic, deuce (iguals), a la seva mare pel seu aniversari va fer-li un curiós regal, un equip de basket de les divisions inferiors per a que ella es diverteixi jugant a ser propietària...Però veure’l mentre entrena és un plaer, i jugant deu ser...

l'ONU

2006-09-25T11:09:00.000+02:00

La vida és curiosa, l’últim mes he estat dues vegades a l’ONU. Fins aleshores només l’havia vista en fotos i recordava un edifici emblemàtic a NY. A l’agost hi vaig anar amb Ronaldinho, quan el van fer ambaixador de l’Unesco o alguna cosa així i hi havia bastant enrenou pels passadissos perquè acabava d’esclatar el problema del Líban. Van passar tres setmanes i vaig tornar-hi amb Joan Laporta i altres directius per a la signatura del conveni entre UNICEF i el Barça. Aquesta vegada hi vaig estar molta més estona dins l’edifici. Les plantes subterrànies i les tres o quatre primeres són públiques i hi accedeixes després d’un exhaustiu control de seguretat. Moure’t per dins no és complicat però hi ha policies que ho controlen tot. La part baixa està plena de diferents sales, de premsa, de reunions -on es fan les sessions de l’Unesco-; a la quarta hi ha un restaurant fabulós amb vistes panoràmiques per als vips; a la segona la cafeteria dels treballadors sobre el riu Hudson i no gaire lluny la famosa sala de l’Assemblea del Consell General de l’ONU, tocant al passadís de les banderes.
Fins aquí tot molt maco, però val a dir que els llocs per on se circula estan plens de mobiliari més propi d’un edifici de l’Europa comunista a l’època de la guerra freda que d’un organisme actual tan important. Sofàs de skai, sales de premsa amb taules com les que hi havia a Espanya als col·legis dels anys 60, passadissos amb pupitres i ordinadors per als delegats comprats d’oferta a les grans superfícies a 6 dòlars l’unitat, el famós tapís del Guernika, ja descolorit i desfilat, sense oblidar els retrats dels anteriors secretaris generals que deu ser la col·lecció d’obres més lletja que recordo. A la tercera planta vaig trobar un despatx per a la premsa amb mitja dotzena d’ordinadors antics dels quals només en funcionaven dos....
I la seguretat? Sembla que en un lloc on es decideixen tantes coses importants la seguretat ha de ser màxima. Doncs no ben bé. Per entrar, els visitants i acreditats passen els rigorosos controls dins d’una carpa. Jo ho havia fet així però quan ja tornava cap l’hotel en taxi, vaig adonar-me de que m’havia deixat l’ordinador dins l’edifici. Immediatament vaig baixar del taxi i vaig anar corrents fins a l’entrada on hi ha els controls però ja estava tancada. Darrera, vaig veure una petita porta oberta que posava “staff only” i m’hi vaig abocar. Mentre entrava, tenia totes les explicacions possibles al cap però ningú no va aturar-me i vaig travessar sense problemes tot el hall, vaig agafar l’ascensor i vaig arribar fins al costat del saló de l’assemblea general sense que ningú em parés ni em digués res. Encara hi havia el meu portàtil a sobre d’un dels sofàs, vaig recollir-lo, vaig baixar els dos pisos travessant tot l’edifici i vaig sortir per la porta principal dient un lacònic “good nigth” als policies de l’entrada. Increïble.

Montecarlo

2006-09-04T17:26:00.000+02:00

La penúltima parada d’aquest llarg agost futbolístic va ser Montecarlo. I no és casualitat que des de fa alguns anys la capital del Principat de Mònaco sigui la seu de la Supercopa d'Europa de futbol. Per a l' UEFA tan donada a la opulència, a les grans reunions sense excessiu contingut, rodejats de moltes hostesses, cotxes oficials, uniformes, controladors i demés parafernàlia, instal·lats a un dels millors hotels davant de la platja, Montecarlo és ideal, ja que el Principat és sobretot una gran façana de luxe, d’horterisme i seu de molts dels nou rics que pul·lulen per Europa. Un país de no gaire mes de dos milles quadrades, en part guanyades al mar, i foradada per túnels, on tan sols hi viuen 5.000 monegascos dels prop de 30.000 habitants censats, amb més de 100 nacionalitats diferents, d’homes i dones buscant un respir de la pressió de les hissendes dels seus països. El GP de Formula 1 i l’entrada de divises mitjançant les exclusives donades a la premsa del cor per la famosa família Grimaldi són altres fonts de riquesa més atípiques i curioses, i és que el més visitat encara és el palau del Príncep Albert, i els taxistes parlen de les corbes del circuit com si fos el seu nom real.
Als pàrquings dels hotels o del casino pots veure una successió de cotxes de luxe aparcats, Rolls, incomptables Ferraris, Bentley, Jaguars, últims models de Porsche, fotografiats pels turistes amb menys poder adquisitiu que es traslladen amb autocars i que comencen a ser majoria. No s’entén el malbaratament de vehicles en un país on els embussos són constants i no es poden agafar velocitats per sobre de 40 o 50 quilòmetres per hora. Els desplaçaments són tant curts, des de les luxoses vil·les, als casinos o restaurants, que els cents de cavalls d’aquests caríssims cotxes no tenen temps de despertar del tot
Al port d'Hercules hi ha els vaixells privats més grans i luxosos del Mediterrani, plens de mariners fregant els metalls i cobertes, mentre els propietaris prenen copes a la popa, ben a prop del moll i se senten admirats pels turistes que tot passejant miren amb enveja la concentració més gran d’iots per metre quadrat de tot el món.
Aquí és on la Uefa es troba bé i fa el sorteig de la Champions i el Partit de la Supercopa d’Europa, a l’Estadi Luis II on no més de 18.000 espectadors poden veure el partit, 5 o 6 vegades per sobre dels que s’acosten els diumenges a aplaudir al Mònaco de la primera divisió francesa. Si els equips participants en aquest match són italians, espanyols o països amb tradició, hi haurà una bona entrada però, si pel contrari juguen formacions de països de l’antic bloc de l'est, el camp queda mig buit, a pesar dels cents d'empleats uniformats de l’organisme europeu que pul·lulen pel camp amb els pinganillos a l'orella sense saber molt bé la seva missió. I en mig de tot això, contra pronòstic, el Barça va ser apallissat pel Sevilla. Serà que el luxe no els va als cules?

I al final, New York

2006-08-23T21:09:00.000+02:00

No era la primera vegada que estava a NY però tampoc soc un coneixedor de la ciutat dels gratacels. Com sempre durant la gira varem arribar després de tota la nit volant des de Houston. Mentre mig adormits entravem a la ciutat des de New Jersey, veiem l’sky line de Manhattan sense les torres bessones, il·luminat pel sol que començava a sortir, aleshores prens consciència que aniràs avançant de sorpresa en sorpresa. I és que la ciutat es única, els jugadors varen poder gaudir-la des del pis alt d'un autobús descobert que els portava a la festa de Nike, sota la pluja, i els "mortals" des del taxi que travessava la ciutat.

NY és sorprenent: et sorprèn que identifiquis perfectament la ciutat que hem vist a les pel·lícules americanes, l’Empire, o l’edifici Crhysler, els 30.000 taxis grocs que desafien totes les normes de circulació mes elementals, que els taxistes mengin pizza o plats precuinats mentre condueixen, que tothom parli amb el mòbil aprofitant la mà lliure que els cotxes automàtics et deixen, que surti vapor del terra i de les clavegueres, les incomptables banderes amb barres i estrelles penjant d’enormes pals a la 5ª i 6ª avingudes, dormir al pis 44 d’un hotel cèntric, les pantalles de televisió que hi ha dins dels ascensors per fer més interessant el trajecte tot mirant la CNN, que el bufet de l’esmorzar tingui ja un apartat només per a japonesos, que una llarguíssima limusina no sigui gaire més cara que un taxi, que a les botigues de productes d’imitació a Chinatown els negres siguin quasi tan nombrosos com els xinesos, que la millor botiga de fotografia tanqui els dissabtes perquè els propietaris son jueus ortodoxes, que a la zona zero no hi hagi cap foto dels edificis en flames, que l’oficina de premsa d’acreditacions de l'ONU sigui més petita que el dormitori del meu fill Max, que a una ciutat amb gent vestida tan estrafolàriament, les americanes del president en funcions del Barcelona Xavier Sala Martin fessin girar el cap a més d’un, que a las botigues cares hi ha encara porters uniformats per obrir-te la porta, que als restaurats una botella de vi estigui gairebé fora de les nostres possibilitats econòmiques, que realment hi ha gent que té les botelles d’alcohol dins d’una bossa de paper, que per 10 dòlars puguis comprar-te encara 5 samarretes amb el famós logo de I love (un cor) NY, que pots donar las gràcies en castellà i que sempre algú et contesta amb la mateixa llengua, que al partit de futbol, la gent arribi 5 o 6 hores abans i faci un pícnic al pàrking de l’estadi, que les estadístiques del partit diguin que hi havia 79.002 espectadors (fixeu-vos acabat en 2), 3 menys del record absolut d’assistència en aquest estadi en tota la seva història, que els equips nord-americans de futbol europeu siguin tant dolents,…i sobretot que amb la psicosi de seguretat que hi ha, el Barça i nosaltres passéssim els controls de seguretat i passaports -amb detector de metalls portàtil inclòs- al costat del vestuari del Giants Stadium on s'havia jugat el partit amb els Red Bulls de NY i que anéssim d’allà, sense passar per cap Terminal, directes a l’escala de l’avió per tornar a Barcelona. I és que New York és molt New York, però el Barça…

fotos5

2006-08-10T19:12:00.000+02:00

Rijkaard: tindra "ramalasso"? o és una manera poc ortodoxa de tocar la bimba?

Ronaldinho: i ell segueix essent el rei.

fotos4

2006-08-10T19:06:00.000+02:00

Márquez, tot un sex-símbol a Mèxic

Fotògrafs: no serà per expectació, no?

fotos3

2006-08-10T19:04:00.000+02:00

Hi han freakes miris on miris...

fotos2

2006-08-10T19:00:00.000+02:00

Vigilant: doncs si! existeixen les vigilants de la platja a Venice (LA)

Futbol: un és Giuly, l'altre Sadam, un juga soccer, l'altre futbol americà, podeu diferenciar-los?

Fotos 1

2006-08-10T01:11:00.000+02:00

És quasi tot el que vaig veure de Hollywood i l’altra foto és una posta de sol a l’estadi de la universitat de Houston.

Feina?

2006-08-10T01:06:00.000+02:00

"Si vols, et portaré les maletes", aquesta és la frase que tothom diu quan sap que vas a fer un viatge de feina amb el Barça, i no diré jo que sigui un sacrifici anar-hi, però tampoc acceptaré que sigui un xollo.
Durant aquesta gira, la pregunta més usual és, quina hora és a Barcelona?, i és que es viu pendent del rellotge, perquè la diferència horària fa la feina una mica més dura. En el fons fas dues vides, la normal, la d'aquí amb els entrenaments, actes, llargs desplaçaments (no recordo mai haver fet tantes hores dins d'un autocar), més entrenaments i la d'envios que està lligada a l'horari català.
Des de Barcelona, i sobre les 5 del matí ja estan trucant per saber el que enviarem, o consultar detalls del que ja hem transmès durant la nostra nit. Per a ells ja és mig matí i el diari està en marxa, mentre per nosaltres és la quarta hora de son amb sort. A manera d'exemple us explicaré un dia, no normal però tampoc el més dur: entrenament a les 10, després d’haver enviat la informació a la redacció, tornar a l’hotel, i enviar la feina del matí que és l’última cosa que entrarà per al dia, a les 4 sortir cap el camp de nou, partit a Los Angeles contra el Chivas mexicà, en acabar i després de les rodes de premsa i entrevistes, anar cap a l’aeroport per volar cap a Houston, uns dormiran, d'altres escriuran, per arribar a les 6 del matí a l’hotel i començar a enviar-ho tot a Barcelona, i tornar a sortir per anar a la roda de premsa del Rijkaard i els jugadors, visita a l’hospital de nens del càncer i tornar a l’hotel de l’equip per fer entrevistes personalitzades als jugadors (nosaltres, Zambrota), taxi cap al nostre hotel per recollir als que escriuen mentrestant i entrenament de les 7. A quarts de deu ja tornes a ser a l’hotel, s'ha de buscar un restaurant, la cuina del qual estigui oberta passades les10, sopar i anar a enviar tot el que has fet durant la tarda per a l’edició següent. La gent ja et felicita quan expliques que has dormit 5 hores, i generes alguna que altra enveja. Però parodiant a la NBA i el seu lema..."I like this job".

NASA

2006-08-10T00:48:00.000+02:00

Ahir vàrem anar a la NASA. Tenien prevista una conferència telefònica entre la terra (Rijkaard, Puyol, Ronaldinho i Xavi), i el transbordador espacial (els astronautes Reiter i Williams i el cosmonauta Vinogradov). Dins de la sala estaven només els "escollits", els demés sentats dintre d'un teatre, amb pantalla gegant. Afortunadament per al Barça i la seva bona imatge, tenen a Rijkaard, que parla un anglès fluid, ja que els tres capitans miraven, amb un telèfon a l’orella, la pantalla sense obrir boca en cap moment. L'entrenador va estar simpàtic i conscient de que era un moment important per a ell, si més no insòlit. Fins i tot es va permetre una petita broma, convidant-los a veure un partit a Barcelona "si tornaven sans i estalvis a la terra". Fa certa impressió parlar amb un aparell, que vola a una alçada de més de 375.000 quilòmetres i a una velocitat de gairebé 10.000 km/h hora, que només tarda 90 minuts en donar la volta a la terra i que cada 45 minuts gaudeix d’una sortida o una posta de sol.
Això estava acompanyat de una ràpida visita a les instal·lacions. Per als més "vells" feia gràcia veure la sala de control antiga, que va funcionar des del 66 fins al 98, ara sense utilitat, és la que sortia a totes les pel·lícules, i des d’on van dirigir els vols dels Apolo, els que varen portar l’home a la lluna. Sorprenien dues coses, una, lo antiquat que es veia el material, que encara segueix col·locat al seu lloc, ordinadors, pantalles, llocs de comandament etc., l'altra, les fotos on es veu la sala en ple funcionament amb, l’home arribant a la lluna i tots els enginyers, tots, fumant a la sala....
És interessant veure també una immença nau on estan totes les parts de l’estació espacial, la russa, l’americana, la japonesa, a més de diversos transbordadors, amb el seu famos braç gegant articulat, i que serveixen per a l’entrenament dels astronautes, i en mig de totes aquestes immenses peces, una petita i autèntica màquina de cosir.
Per al final van deixar un enorme coet de més de 110 metres d'alçada, el Saturn 5, que havia de portar a l’Apolo 18 a la lluna, i que per "culpa del polítics" segons el nostre guia, mai es va enlairar. Houston tenim un problema!

Los Angeles

2006-08-07T20:55:00.000+02:00

Los Angeles és una immensa ciutat, la més gran en extensió dels Estats Units, més de 1200 km quadrats, on viuen 4 milions de persones amb cases baixes excepte al centre, la majoria, travessada per enormes autopistes i carrers de més de 4 carrils per on els seus habitants es desplacen amb tot tipus de vehicles les 24 hores del dia. Quan preguntes per anar a un lloc, la resposta és sempre la mateixa: 40 o 50 minuts si el trànsit està bé, i mai està bé. Per tot això, a l´hora d'anar al Coliseum de Los Angeles, mític estadi de les Olimpiades del 1984, van decidir que l’autocar del Barça, el de la premsa i la camioneta que porta el material anirien escortats. Vàrem sortir rodejats per 8 motos que ja no són les Harleys, orgull patri, sinó motos alemanyes, BMW, amb uns policies perfectament uniformats, que van començar a executar des de la sortida un dels espectacles més curiosos que es poden imaginar. Anaven rotant-se al cap de l’expedició, tot fent disminuir la velocitat als conductors que circulaven a la nostra alçada, bloquejant totes les entrades a les autopistes o parant els vehicles d’una nova autopista si nosaltres haviem d’entrar-hi. Si trobàvem un embús, en un parell de minuts el desfeien i seguiem sense cap problema. A cada cruïlla, un dels motoristes ja havia parat el trànsit per a que, en passar nosaltres, estigués net de cotxes. Aquest policia, una vegada sobrepassada l’expedició, ens avançava a gran velocitat per posar-se davant mentre un dels seus companys accelerava per anar a parar al proper encreuament de carrers. Era com un ball perfecte, i tot això sense cap sirena ni malt gest.
Vàrem tardar 30 minuts per fer un recorregut en el qual altres havien trigat més de 2 hores, i és que l’estadi estava ple amb més de 92000 espectadors -el públic més nombrós de la història dels EUA en un camp de futbol- la majoria mexicans, que havien vingut tots amb el seu cotxe, perquè a Los Angeles si no tens cotxe, ets un paria...De totes maneres tampoc és tan estrany que el 90% fòssin mexicans, ja que aquesta és la ciutat del món on en viuen més després de Mèxico DF.

Monterrey

2006-08-06T10:05:00.000+02:00

Monterrey ha passat ràpid, monòton i amb molta calor. Tinc la sensació que he estat els 3 dies sobre un autobús fent sempre el mateix recorregut, de l’hotel a l’estadi, circulant per la immensa, inacabable, mal asfaltada i plena de vells autocars, avenida Alfonso Reyes. El que més sorprèn es la paulatina degradació de la ciutat a mida que et vas allunyant del centre. Ple de botigues amb els anuncis escrits amb pintura, pincells i a mà, una publicitat molt lluny de la que nosaltres coneixem, "Dar de comer és dar amor. Aceites tal," o "Detrás de un gran hombre siempre hay una mujer empujando. Multivitamínico ideal para la mujer, Supradyn" o una pintada amb la cara del Che que diu: "Che microbusero. No quiero ponerme guerrillero. Respeta a los pasajeros" i així una darrera de l'altra, botigues que a casa nostre no trobariem ni a l’extraradi, amb els productes o serveis més estranys que poguem imaginar: "Quitamos uñas hundidas sin dolor" o una altra de talles grans amb un gran cartell que deia "Gorditas. Doña Toña".
L’estadi a una mitja hora de l’hotelserveis estaba ple de seguretat, cents de nois amb samarreta verda, innombrables homes amb "pinganillo" a la orella vestits amb un impecable traje fosc, sense comtar la policia, elegant amb les seves Harleys, això sí, educats ,gentils, res a veure amb els "segurates" que hi ha al Camp Nou o l'atres estadis que normalment visitem. La gent és molt educada, però molt lenta, pots demanar una Coronita, sonriuen, et donen fins i tot les gràcies per demanar-la però pot passar bastanta estona fins que la tinguis servida a la taula
La ciutat esta al mig de Mèxic, rodejada de muntanyes, amb un clima molt canviant, diuen ells, "si no te gusta el clima, vuelve en dos horas".
Per als futbolers, aquí va jugar el Barça el primer partit de temporada, amb una expectació enorme, imagineu que l’últim entrenament es va fer amb públic i pagant, hi havia 32.000 persones omplin gaire bé tot l’estadi, bojos pels jugadors, que sorpresos, tornaven les salutacions, cosa estranya en ells....
Del partit tothom ho deu saber ja tot, 3 a 0 amb Ronaldinho de figura, però sorprenia com el public es prenia el match com una festa, amb càntics, ovacions i la famosa ola, que es va fer en aquest camp el 82 en un partit Mexic - Argentina per primera vegada...

El viatge

2006-08-03T00:02:00.000+02:00

Viatjar amb el Barça té enormes avantatges encara que duri gairebé 12 hores, l’avió és gran i sobren moltes places. L’equip se situa a primera i la resta dels humans darrera tancant la cua els periodistes. A cadascú en viatges llargs ens toquen 2 o 3 seients. Comoditat n’hi ha, encara que res comparable a l’status dels jugadors, seients que es converteixen en llits (veure foto) manta més gruixuda que la de la resta i imagino que menjar més refinat encara que la nostra tampoc no estava gens malament, tractant-se, a més, d’una companyia austríaca la que va fundar l’expilot de fórmula 1 Niki Lauda.
El més difícil és passar les hores, si tenim en compte que, a més, triguem més d’una hora en sortir. Quan despegues els 4 diaris estan gairebé llegits, els sudokus et duren mentre voles per territori espanyol, esmorzar, lectura I gairebé estàs a l’Atlàntic, des d’allà només unes 10 hores, dormir, llegir, veure películes, mentres els teus tres seients es van desordenant amb coixins, mantes, llibres, ipods, tovalloletes refrescants i sobres de sal I pebre que per alguna oculta raó mai desapareixen mai amb les safates. Però s’hi arriba, si, a la fi, s’hi arriba. Els càmeres i els fotògrafs ens aixequem quan encara es mou l’avió , amb l’habitual bronca de la hostessa, per poder sortir primers i fer unes fotos que amb el canvi horari no saps si arribaran a sortir publicades, s’obre la porta, està ple de policies d’emigració i darrera de tots ells arriba allò inesperat, una immensa i increïble onada de calor a 40 graus. Monterrey.

El primer post

2006-08-01T09:10:00.000+02:00

Aquest bloc o blog comença a caminar mentre agafo l'avió amb destí a Monterrey (Mèxic) on comença la gira d'enguany del Barça. Viatjo amb l'equip i altres companys de la premsa i prometo escriure sovint explicant les experiències i adjuntant fotos ja que bàsicament em dedico a això.....veurem com arribo després de 12h de vol.