Un dia de futbol a El Caire

El Caire, 17 o 18 milions d’habitants i 4 milions de cotxes que tot el dia van amunt i a vall, tocant la botzina i seguint aquella llei no escrita de circulació que diu, semàfor verd es passa, vermell es passa... més ràpid. Si l’hi afegim un partit de futbol això complica encara més la circulació i, si juga el Barça i el Al Ahly per celebrar el centenari de l’equip egipci, és el caos.
El partit es va jugar a les 9:30h de la nit, i al mig dia la gent ja sortia cap al camp, nosaltres els periodistes a les 5. Mai no havia anat a un partit tant aviat. A quarts de set, després de passar 4 ó 5 arcs de seguretat ja era dins, a la gespa, d'on no podríem moure’ns fins al final del partit. Només faltaven 3 hores, les tribunes eren plenes a vessar de 80.000 seguidors vestits de vermell amb banderes, cridant des de les 3 que es va obrir l’Estadi Nacional d’El Caire, per a alguns hi havia temps de resar i tot. El president vitalici d’Egipte, Hosni Mubarak, va anar a veure el partit. Això vol dir que a les set de la tarda es tanquen les portes i ningú no pot entrar ni sortir (els de TVE van arribar mes tard, i fins entrada la segona part no van poder convèncer les autoritats que els deixessin entrar, quasi 3 hores discutint...), que hi havia milers de policies, un armat i amb casc a cada cadira de la primera fila de tot el perímetre de l’estadi i davant del president, 8 o 10 rengleres més de policies armats fins les dents, a més de centenars de civils amb pistoles que es marcaven sota l’americana, circulant per tot arreu.
Els periodistes teníem prohibit entrar el mòbil a la zona de treball i, en acabar el partit, ens van tancar la xarxa WIFI que teníem al camp al·legant motius de seguretat. Si això passes a casa nostra, hi hauria una autèntica revolució. El més graciós, és que el públic que portava hores esperant el partit va començar a desfilar cap a la sortida quan el Barça va marcar el tercer gol, enfadats per la derrota del seu equip. Mig dia esperant i no van voler veure el final. No creieu que era per evitar el trànsit, a la sortida, quasi una hora i mitja desprès del partit, els carrers seguien col·lapsats.

Sense comentaris...12 fotos valen més que mil paraules

Hooligans

Barcelona, 28 de març, Estadi Lluís Companys a Montjuïc, partit de futbol Andorra -Anglaterra a las 21 hores. Uns 5 graus sobre cero, pluja i fort vent del nord. ... Sense comentaris.

Liverpool

El Barça anirà a Liverpool a buscar un miracle per poder passar a la següent ronda de la Champions League.
Liverpool és una ciutat portuària al nordest del país, que intenta revifar amb els nous temps però marcada per dues referències a les quals no vol ni pot renunciar: The Beatles i l’equip que porta el nom de la ciutat, el Liverpool.
La ciutat està plena de connotacions al mític grup, des de l’aeroport que porta el nom del més compromès dels seus components, "Aeroport John Lennon", passant pel Museu dels Beatles on es reprodueixen des dels primers estudis de gravació, fins l’interior de l’avió que els va portar a la seva primera gira per els EUA, i acabant a la botiga on es poden comprar tots els gadgets inimaginables del quartet. Una visita obligada és The Cavern, el club on van començar a actuar i on van fer més de dos-cents concerts. La sala original va desaparèixer i, just al costat, s'ha fet una reproducció exacta de l’original on, si tens sort, pots sentir alguna nit, tot prenent una cervesa, algun grup que toca les velles cançons dels Beatles, cosa que et portarà a un passat ja casi oblidat.
L'altra referència és el Liverpool, un club centenari de futbol que representa el sentiment d'una ciutat, un amor comparable al del Barça i Catalunya. Un equip que juga al mític Anfield Road, un camp històric on els jugadors del dos equips han de passar per sota d'una frase pintada al dintell de l’escala que porta a la gespa, que els recorda,:"This is Anfield" (això és Anfield) i que estan a punt de sortir a un camp ple d'història. Unes grades, sobretot la coneguda com The Coq, el emblema del club, que no deixa que els contraris obliden que tenen 5 copes d'Europa amb els seus càntics. Per no dir que a cada jugador se l'hi ha personalitzat una cançó. Impressiona sentir els 45.000 espectadors que setmana a setmana omplen el vell camp, construït al 1884, cantant dempeus el famós himne, "You’ll never walk alone" i que també figura escrit en lletres de ferro a la porta dedicada a Bill Shankly, el històric manager dels reds.
Un himne que comparteixen amb el Celtic Glasgow, afició escocesa que tan sols una vegada va dedicar-ho a algú no vinculat al seu equip. Va ser l’11 de març de 2004, quan per els altaveus van anunciar que aquell dia es cantaria per honorar als familiars dels casi 200 morts de l'atentat d'Atocha, que s'havia produït 12 hores abans de jugar un partit amb el Barça. L’himne sonava mentre al centre del camp els 22 jugadors formaven un cercle abraçats. Un dels moments més emocionants que aquest esport ha donat i que difícilment podrem oblidar els que estavem allà.