l'ONU

La vida és curiosa, l’últim mes he estat dues vegades a l’ONU. Fins aleshores només l’havia vista en fotos i recordava un edifici emblemàtic a NY. A l’agost hi vaig anar amb Ronaldinho, quan el van fer ambaixador de l’Unesco o alguna cosa així i hi havia bastant enrenou pels passadissos perquè acabava d’esclatar el problema del Líban. Van passar tres setmanes i vaig tornar-hi amb Joan Laporta i altres directius per a la signatura del conveni entre UNICEF i el Barça. Aquesta vegada hi vaig estar molta més estona dins l’edifici. Les plantes subterrànies i les tres o quatre primeres són públiques i hi accedeixes després d’un exhaustiu control de seguretat. Moure’t per dins no és complicat però hi ha policies que ho controlen tot. La part baixa està plena de diferents sales, de premsa, de reunions -on es fan les sessions de l’Unesco-; a la quarta hi ha un restaurant fabulós amb vistes panoràmiques per als vips; a la segona la cafeteria dels treballadors sobre el riu Hudson i no gaire lluny la famosa sala de l’Assemblea del Consell General de l’ONU, tocant al passadís de les banderes.
Fins aquí tot molt maco, però val a dir que els llocs per on se circula estan plens de mobiliari més propi d’un edifici de l’Europa comunista a l’època de la guerra freda que d’un organisme actual tan important. Sofàs de skai, sales de premsa amb taules com les que hi havia a Espanya als col·legis dels anys 60, passadissos amb pupitres i ordinadors per als delegats comprats d’oferta a les grans superfícies a 6 dòlars l’unitat, el famós tapís del Guernika, ja descolorit i desfilat, sense oblidar els retrats dels anteriors secretaris generals que deu ser la col·lecció d’obres més lletja que recordo. A la tercera planta vaig trobar un despatx per a la premsa amb mitja dotzena d’ordinadors antics dels quals només en funcionaven dos....
I la seguretat? Sembla que en un lloc on es decideixen tantes coses importants la seguretat ha de ser màxima. Doncs no ben bé. Per entrar, els visitants i acreditats passen els rigorosos controls dins d’una carpa. Jo ho havia fet així però quan ja tornava cap l’hotel en taxi, vaig adonar-me de que m’havia deixat l’ordinador dins l’edifici. Immediatament vaig baixar del taxi i vaig anar corrents fins a l’entrada on hi ha els controls però ja estava tancada. Darrera, vaig veure una petita porta oberta que posava “staff only” i m’hi vaig abocar. Mentre entrava, tenia totes les explicacions possibles al cap però ningú no va aturar-me i vaig travessar sense problemes tot el hall, vaig agafar l’ascensor i vaig arribar fins al costat del saló de l’assemblea general sense que ningú em parés ni em digués res. Encara hi havia el meu portàtil a sobre d’un dels sofàs, vaig recollir-lo, vaig baixar els dos pisos travessant tot l’edifici i vaig sortir per la porta principal dient un lacònic “good nigth” als policies de l’entrada. Increïble.

Montecarlo

La penúltima parada d’aquest llarg agost futbolístic va ser Montecarlo. I no és casualitat que des de fa alguns anys la capital del Principat de Mònaco sigui la seu de la Supercopa d'Europa de futbol. Per a l' UEFA tan donada a la opulència, a les grans reunions sense excessiu contingut, rodejats de moltes hostesses, cotxes oficials, uniformes, controladors i demés parafernàlia, instal·lats a un dels millors hotels davant de la platja, Montecarlo és ideal, ja que el Principat és sobretot una gran façana de luxe, d’horterisme i seu de molts dels nou rics que pul·lulen per Europa. Un país de no gaire mes de dos milles quadrades, en part guanyades al mar, i foradada per túnels, on tan sols hi viuen 5.000 monegascos dels prop de 30.000 habitants censats, amb més de 100 nacionalitats diferents, d’homes i dones buscant un respir de la pressió de les hissendes dels seus països. El GP de Formula 1 i l’entrada de divises mitjançant les exclusives donades a la premsa del cor per la famosa família Grimaldi són altres fonts de riquesa més atípiques i curioses, i és que el més visitat encara és el palau del Príncep Albert, i els taxistes parlen de les corbes del circuit com si fos el seu nom real.
Als pàrquings dels hotels o del casino pots veure una successió de cotxes de luxe aparcats, Rolls, incomptables Ferraris, Bentley, Jaguars, últims models de Porsche, fotografiats pels turistes amb menys poder adquisitiu que es traslladen amb autocars i que comencen a ser majoria. No s’entén el malbaratament de vehicles en un país on els embussos són constants i no es poden agafar velocitats per sobre de 40 o 50 quilòmetres per hora. Els desplaçaments són tant curts, des de les luxoses vil·les, als casinos o restaurants, que els cents de cavalls d’aquests caríssims cotxes no tenen temps de despertar del tot
Al port d'Hercules hi ha els vaixells privats més grans i luxosos del Mediterrani, plens de mariners fregant els metalls i cobertes, mentre els propietaris prenen copes a la popa, ben a prop del moll i se senten admirats pels turistes que tot passejant miren amb enveja la concentració més gran d’iots per metre quadrat de tot el món.
Aquí és on la Uefa es troba bé i fa el sorteig de la Champions i el Partit de la Supercopa d’Europa, a l’Estadi Luis II on no més de 18.000 espectadors poden veure el partit, 5 o 6 vegades per sobre dels que s’acosten els diumenges a aplaudir al Mònaco de la primera divisió francesa. Si els equips participants en aquest match són italians, espanyols o països amb tradició, hi haurà una bona entrada però, si pel contrari juguen formacions de països de l’antic bloc de l'est, el camp queda mig buit, a pesar dels cents d'empleats uniformats de l’organisme europeu que pul·lulen pel camp amb els pinganillos a l'orella sense saber molt bé la seva missió. I en mig de tot això, contra pronòstic, el Barça va ser apallissat pel Sevilla. Serà que el luxe no els va als cules?