I al final, New York

No era la primera vegada que estava a NY però tampoc soc un coneixedor de la ciutat dels gratacels. Com sempre durant la gira varem arribar després de tota la nit volant des de Houston. Mentre mig adormits entravem a la ciutat des de New Jersey, veiem l’sky line de Manhattan sense les torres bessones, il·luminat pel sol que començava a sortir, aleshores prens consciència que aniràs avançant de sorpresa en sorpresa. I és que la ciutat es única, els jugadors varen poder gaudir-la des del pis alt d'un autobús descobert que els portava a la festa de Nike, sota la pluja, i els "mortals" des del taxi que travessava la ciutat.

NY és sorprenent: et sorprèn que identifiquis perfectament la ciutat que hem vist a les pel·lícules americanes, l’Empire, o l’edifici Crhysler, els 30.000 taxis grocs que desafien totes les normes de circulació mes elementals, que els taxistes mengin pizza o plats precuinats mentre condueixen, que tothom parli amb el mòbil aprofitant la mà lliure que els cotxes automàtics et deixen, que surti vapor del terra i de les clavegueres, les incomptables banderes amb barres i estrelles penjant d’enormes pals a la 5ª i 6ª avingudes, dormir al pis 44 d’un hotel cèntric, les pantalles de televisió que hi ha dins dels ascensors per fer més interessant el trajecte tot mirant la CNN, que el bufet de l’esmorzar tingui ja un apartat només per a japonesos, que una llarguíssima limusina no sigui gaire més cara que un taxi, que a les botigues de productes d’imitació a Chinatown els negres siguin quasi tan nombrosos com els xinesos, que la millor botiga de fotografia tanqui els dissabtes perquè els propietaris son jueus ortodoxes, que a la zona zero no hi hagi cap foto dels edificis en flames, que l’oficina de premsa d’acreditacions de l'ONU sigui més petita que el dormitori del meu fill Max, que a una ciutat amb gent vestida tan estrafolàriament, les americanes del president en funcions del Barcelona Xavier Sala Martin fessin girar el cap a més d’un, que a las botigues cares hi ha encara porters uniformats per obrir-te la porta, que als restaurats una botella de vi estigui gairebé fora de les nostres possibilitats econòmiques, que realment hi ha gent que té les botelles d’alcohol dins d’una bossa de paper, que per 10 dòlars puguis comprar-te encara 5 samarretes amb el famós logo de I love (un cor) NY, que pots donar las gràcies en castellà i que sempre algú et contesta amb la mateixa llengua, que al partit de futbol, la gent arribi 5 o 6 hores abans i faci un pícnic al pàrking de l’estadi, que les estadístiques del partit diguin que hi havia 79.002 espectadors (fixeu-vos acabat en 2), 3 menys del record absolut d’assistència en aquest estadi en tota la seva història, que els equips nord-americans de futbol europeu siguin tant dolents,…i sobretot que amb la psicosi de seguretat que hi ha, el Barça i nosaltres passéssim els controls de seguretat i passaports -amb detector de metalls portàtil inclòs- al costat del vestuari del Giants Stadium on s'havia jugat el partit amb els Red Bulls de NY i que anéssim d’allà, sense passar per cap Terminal, directes a l’escala de l’avió per tornar a Barcelona. I és que New York és molt New York, però el Barça…

fotos5

Rijkaard: tindra "ramalasso"? o és una manera poc ortodoxa de tocar la bimba?

Ronaldinho: i ell segueix essent el rei.

fotos4

Márquez, tot un sex-símbol a Mèxic

Fotògrafs: no serà per expectació, no?

fotos3

Hi han freakes miris on miris...

fotos2

Vigilant: doncs si! existeixen les vigilants de la platja a Venice (LA)

Futbol: un és Giuly, l'altre Sadam, un juga soccer, l'altre futbol americà, podeu diferenciar-los?

Fotos 1

És quasi tot el que vaig veure de Hollywood i l’altra foto és una posta de sol a l’estadi de la universitat de Houston.

Feina?

"Si vols, et portaré les maletes", aquesta és la frase que tothom diu quan sap que vas a fer un viatge de feina amb el Barça, i no diré jo que sigui un sacrifici anar-hi, però tampoc acceptaré que sigui un xollo.
Durant aquesta gira, la pregunta més usual és, quina hora és a Barcelona?, i és que es viu pendent del rellotge, perquè la diferència horària fa la feina una mica més dura. En el fons fas dues vides, la normal, la d'aquí amb els entrenaments, actes, llargs desplaçaments (no recordo mai haver fet tantes hores dins d'un autocar), més entrenaments i la d'envios que està lligada a l'horari català.
Des de Barcelona, i sobre les 5 del matí ja estan trucant per saber el que enviarem, o consultar detalls del que ja hem transmès durant la nostra nit. Per a ells ja és mig matí i el diari està en marxa, mentre per nosaltres és la quarta hora de son amb sort. A manera d'exemple us explicaré un dia, no normal però tampoc el més dur: entrenament a les 10, després d’haver enviat la informació a la redacció, tornar a l’hotel, i enviar la feina del matí que és l’última cosa que entrarà per al dia, a les 4 sortir cap el camp de nou, partit a Los Angeles contra el Chivas mexicà, en acabar i després de les rodes de premsa i entrevistes, anar cap a l’aeroport per volar cap a Houston, uns dormiran, d'altres escriuran, per arribar a les 6 del matí a l’hotel i començar a enviar-ho tot a Barcelona, i tornar a sortir per anar a la roda de premsa del Rijkaard i els jugadors, visita a l’hospital de nens del càncer i tornar a l’hotel de l’equip per fer entrevistes personalitzades als jugadors (nosaltres, Zambrota), taxi cap al nostre hotel per recollir als que escriuen mentrestant i entrenament de les 7. A quarts de deu ja tornes a ser a l’hotel, s'ha de buscar un restaurant, la cuina del qual estigui oberta passades les10, sopar i anar a enviar tot el que has fet durant la tarda per a l’edició següent. La gent ja et felicita quan expliques que has dormit 5 hores, i generes alguna que altra enveja. Però parodiant a la NBA i el seu lema..."I like this job".

NASA

Ahir vàrem anar a la NASA. Tenien prevista una conferència telefònica entre la terra (Rijkaard, Puyol, Ronaldinho i Xavi), i el transbordador espacial (els astronautes Reiter i Williams i el cosmonauta Vinogradov). Dins de la sala estaven només els "escollits", els demés sentats dintre d'un teatre, amb pantalla gegant. Afortunadament per al Barça i la seva bona imatge, tenen a Rijkaard, que parla un anglès fluid, ja que els tres capitans miraven, amb un telèfon a l’orella, la pantalla sense obrir boca en cap moment. L'entrenador va estar simpàtic i conscient de que era un moment important per a ell, si més no insòlit. Fins i tot es va permetre una petita broma, convidant-los a veure un partit a Barcelona "si tornaven sans i estalvis a la terra". Fa certa impressió parlar amb un aparell, que vola a una alçada de més de 375.000 quilòmetres i a una velocitat de gairebé 10.000 km/h hora, que només tarda 90 minuts en donar la volta a la terra i que cada 45 minuts gaudeix d’una sortida o una posta de sol.
Això estava acompanyat de una ràpida visita a les instal·lacions. Per als més "vells" feia gràcia veure la sala de control antiga, que va funcionar des del 66 fins al 98, ara sense utilitat, és la que sortia a totes les pel·lícules, i des d’on van dirigir els vols dels Apolo, els que varen portar l’home a la lluna. Sorprenien dues coses, una, lo antiquat que es veia el material, que encara segueix col·locat al seu lloc, ordinadors, pantalles, llocs de comandament etc., l'altra, les fotos on es veu la sala en ple funcionament amb, l’home arribant a la lluna i tots els enginyers, tots, fumant a la sala....
És interessant veure també una immença nau on estan totes les parts de l’estació espacial, la russa, l’americana, la japonesa, a més de diversos transbordadors, amb el seu famos braç gegant articulat, i que serveixen per a l’entrenament dels astronautes, i en mig de totes aquestes immenses peces, una petita i autèntica màquina de cosir.
Per al final van deixar un enorme coet de més de 110 metres d'alçada, el Saturn 5, que havia de portar a l’Apolo 18 a la lluna, i que per "culpa del polítics" segons el nostre guia, mai es va enlairar. Houston tenim un problema!

Los Angeles

Los Angeles és una immensa ciutat, la més gran en extensió dels Estats Units, més de 1200 km quadrats, on viuen 4 milions de persones amb cases baixes excepte al centre, la majoria, travessada per enormes autopistes i carrers de més de 4 carrils per on els seus habitants es desplacen amb tot tipus de vehicles les 24 hores del dia. Quan preguntes per anar a un lloc, la resposta és sempre la mateixa: 40 o 50 minuts si el trànsit està bé, i mai està bé. Per tot això, a l´hora d'anar al Coliseum de Los Angeles, mític estadi de les Olimpiades del 1984, van decidir que l’autocar del Barça, el de la premsa i la camioneta que porta el material anirien escortats. Vàrem sortir rodejats per 8 motos que ja no són les Harleys, orgull patri, sinó motos alemanyes, BMW, amb uns policies perfectament uniformats, que van començar a executar des de la sortida un dels espectacles més curiosos que es poden imaginar. Anaven rotant-se al cap de l’expedició, tot fent disminuir la velocitat als conductors que circulaven a la nostra alçada, bloquejant totes les entrades a les autopistes o parant els vehicles d’una nova autopista si nosaltres haviem d’entrar-hi. Si trobàvem un embús, en un parell de minuts el desfeien i seguiem sense cap problema. A cada cruïlla, un dels motoristes ja havia parat el trànsit per a que, en passar nosaltres, estigués net de cotxes. Aquest policia, una vegada sobrepassada l’expedició, ens avançava a gran velocitat per posar-se davant mentre un dels seus companys accelerava per anar a parar al proper encreuament de carrers. Era com un ball perfecte, i tot això sense cap sirena ni malt gest.
Vàrem tardar 30 minuts per fer un recorregut en el qual altres havien trigat més de 2 hores, i és que l’estadi estava ple amb més de 92000 espectadors -el públic més nombrós de la història dels EUA en un camp de futbol- la majoria mexicans, que havien vingut tots amb el seu cotxe, perquè a Los Angeles si no tens cotxe, ets un paria...De totes maneres tampoc és tan estrany que el 90% fòssin mexicans, ja que aquesta és la ciutat del món on en viuen més després de Mèxico DF.

Monterrey

Monterrey ha passat ràpid, monòton i amb molta calor. Tinc la sensació que he estat els 3 dies sobre un autobús fent sempre el mateix recorregut, de l’hotel a l’estadi, circulant per la immensa, inacabable, mal asfaltada i plena de vells autocars, avenida Alfonso Reyes. El que més sorprèn es la paulatina degradació de la ciutat a mida que et vas allunyant del centre. Ple de botigues amb els anuncis escrits amb pintura, pincells i a mà, una publicitat molt lluny de la que nosaltres coneixem, "Dar de comer és dar amor. Aceites tal," o "Detrás de un gran hombre siempre hay una mujer empujando. Multivitamínico ideal para la mujer, Supradyn" o una pintada amb la cara del Che que diu: "Che microbusero. No quiero ponerme guerrillero. Respeta a los pasajeros" i així una darrera de l'altra, botigues que a casa nostre no trobariem ni a l’extraradi, amb els productes o serveis més estranys que poguem imaginar: "Quitamos uñas hundidas sin dolor" o una altra de talles grans amb un gran cartell que deia "Gorditas. Doña Toña".
L’estadi a una mitja hora de l’hotelserveis estaba ple de seguretat, cents de nois amb samarreta verda, innombrables homes amb "pinganillo" a la orella vestits amb un impecable traje fosc, sense comtar la policia, elegant amb les seves Harleys, això sí, educats ,gentils, res a veure amb els "segurates" que hi ha al Camp Nou o l'atres estadis que normalment visitem. La gent és molt educada, però molt lenta, pots demanar una Coronita, sonriuen, et donen fins i tot les gràcies per demanar-la però pot passar bastanta estona fins que la tinguis servida a la taula
La ciutat esta al mig de Mèxic, rodejada de muntanyes, amb un clima molt canviant, diuen ells, "si no te gusta el clima, vuelve en dos horas".
Per als futbolers, aquí va jugar el Barça el primer partit de temporada, amb una expectació enorme, imagineu que l’últim entrenament es va fer amb públic i pagant, hi havia 32.000 persones omplin gaire bé tot l’estadi, bojos pels jugadors, que sorpresos, tornaven les salutacions, cosa estranya en ells....
Del partit tothom ho deu saber ja tot, 3 a 0 amb Ronaldinho de figura, però sorprenia com el public es prenia el match com una festa, amb càntics, ovacions i la famosa ola, que es va fer en aquest camp el 82 en un partit Mexic - Argentina per primera vegada...

El viatge

Viatjar amb el Barça té enormes avantatges encara que duri gairebé 12 hores, l’avió és gran i sobren moltes places. L’equip se situa a primera i la resta dels humans darrera tancant la cua els periodistes. A cadascú en viatges llargs ens toquen 2 o 3 seients. Comoditat n’hi ha, encara que res comparable a l’status dels jugadors, seients que es converteixen en llits (veure foto) manta més gruixuda que la de la resta i imagino que menjar més refinat encara que la nostra tampoc no estava gens malament, tractant-se, a més, d’una companyia austríaca la que va fundar l’expilot de fórmula 1 Niki Lauda.
El més difícil és passar les hores, si tenim en compte que, a més, triguem més d’una hora en sortir. Quan despegues els 4 diaris estan gairebé llegits, els sudokus et duren mentre voles per territori espanyol, esmorzar, lectura I gairebé estàs a l’Atlàntic, des d’allà només unes 10 hores, dormir, llegir, veure películes, mentres els teus tres seients es van desordenant amb coixins, mantes, llibres, ipods, tovalloletes refrescants i sobres de sal I pebre que per alguna oculta raó mai desapareixen mai amb les safates. Però s’hi arriba, si, a la fi, s’hi arriba. Els càmeres i els fotògrafs ens aixequem quan encara es mou l’avió , amb l’habitual bronca de la hostessa, per poder sortir primers i fer unes fotos que amb el canvi horari no saps si arribaran a sortir publicades, s’obre la porta, està ple de policies d’emigració i darrera de tots ells arriba allò inesperat, una immensa i increïble onada de calor a 40 graus. Monterrey.

El primer post

Aquest bloc o blog comença a caminar mentre agafo l'avió amb destí a Monterrey (Mèxic) on comença la gira d'enguany del Barça. Viatjo amb l'equip i altres companys de la premsa i prometo escriure sovint explicant les experiències i adjuntant fotos ja que bàsicament em dedico a això.....veurem com arribo després de 12h de vol.