Quan Pep Guardiola es va asseure a la banqueta del Soldier Field per dirigir el Barcelona en el seu partit amb el Chivas, no deuria reconèixer l'estadi en el qual en el mundial del 1994 va jugar els seus únics dos partits, contra Alemanya i Bolívia, i on fins i tot va marcar de penal un gol.
El Soldier Fiel, és un estadi que es va inaugurar el 9 d'octubre del 1924, 53 anys exactes després de l'incendi que va devorar Chicago, amb el nom de Municipal Grant Park Stadium, i que un any mes tard va ser rebatejat amb l'actual nom en record als homes i dones que havien mort en les diferents guerres que Estats Units havia tingut fins llavors.
Va ser construït, amb un cost de 10 milions de dòlars, en un estil greco- romà neoclàssic, amb grans columnes dòriques i capitells en les parts frontals i posteriors. Tenia una capacitat de 74.000 persones i podien fins i tot arribar als 100.000 espectadors, com va succeir en el combat entre Jack Dempsey contra Gene Tunney l'any 1927.Des del 1971 és el camp dels Bears de Chicago equip de futbol americà, encara que el primer partit es va celebrar el 1924 entre Louisiana i Chicago amb victòria dels primers per
En el 2001 es decideix renovar-lo i dos anys més tard s'inaugura la polèmica remodelació amb un cost 600 milions de dòlars davant de les crítiques generalitzades dels socis del club. El nou estadi es coneix actualment despectivament com "el pegat" per la barreja d'estils. Es manté tota l'estructura clàssica de l'antic estadi i i des de l'interior sobresurt una mola d'acer i vidre de la nova obra, un contrast si més no molt peculiar.
L'estadi està situat al costat del llac Michigan a la zona dita Campus Museum, envoltat pel museu de ciències naturals, l'aquari i el planetari, amb els quals comparteix les 4.000 places d'aparcament subterrànies que es van crear, en la remodelació.
El nou estadi passa a tenir 61.500 seients, amb pérdua de places per les innombrables llotges privades d'entre 20 i 40 persones que les empreses poden arrendar per als partits, així mateix les zones de catering amb restaurants i la possibilitat de llogar zones interiors i exteriors de l'estadi per a festes, o actes, privats o públics, contribueixen a enfortir les arques del club, club que porta des del 1986 sense guanyar la famosa Super Bowl.
Una escultura amb forma de flama de foc i l'escola de bombers de Chicago, marquen el lloc exacte en que el 10 d'octubre de 1871, una de les tres vaques de la família O'leary, la dita Daysi, va tirar d'una coç una làmpara de querosè i va provocar un incendi que va cremar durant 3 dies gairebé tota la ciutat de Chicago, deixant més de 300 morts i 100.000 persones sense llar. El foc es va estendre en un radi de 6,5 quilòmetres al voltant de la granja dels O'leary.
Chicago era una ciutat construïda gairebé exclusivament per cases de fusta, i el fort vent que bufava aquell octubre i l'absència dels bombers que es trobaven apagant un altre incendi en un poble de Wisconsin van ser les causes d'aquell desastre.
L'ajuntament, va cridar un grup d'arquitectes perquè dissenyessin una ciutat nova i ideal, i amb mentalitat gairebé alemanya la van reconstruir en només tres anys. Van descobrir així mateix que l'acer podia tallar el foc, i els nous edificis van ser construïts amb aquest material que els donava a més la possibilitat de començar a elevar-los cada vegada mes.
El primer gratacel de metall, ja desaparegut, "només" constava d'11 pisos, va ser encarregat a l'arquitecte Le Baron per una companyia d'assegurances de la llar.
Des de llavors Chicago s'ha convertit en un desig per als arquitectes, tot aquell que es preï una mica desitjarà firmar una obra en aquesta ciutat.
Des de Lois Sullivan a finals del XIX, Frank Loyd Wrighte, Messes Van der Rohe, Helmut Hahn, Frank Gehry i fins i tot Ricardo Bofill tenen grans edificis d'acer i vidre als carrers d'aquesta ciutat d'Ilinois de gairebé tres milions d'habitants. Destaquen,
