Samarretes a Mali

Moltes vegades deixar de fer informació esportiva no és tan fàcil. Volia fer una sèrie de textos sobre un viatge que he fet a Mali , per conèixer i fotografiar la gent que treballa contra l'ablació i els programes humanitaris en contra d'aquesta lacra, però el primer que escriuré serà sobre futbol, ves per on.
Mali és un dels tres països més pobres del món. Una pobresa que afecta a la majoria de la població, però és també un país enamorat del futbol, esport que aixeca passions i que te a Kanoute, el jugador del Sevilla com a gran ídol de l'afició. El recent partit Mali – Togo, eliminatori de la Copa d'Àfrica en va ser un exemple. Es va paralitzar la nació, la gent agrupada al carrer envoltant velles televisions seguien emocionats el partit, a Bamako, la capital, les mesures de seguretat van ser extremes per intentar evitar els incidents que es van produir per tota la ciutat -amb violacions incloses-, fa un parell d'anys amb la derrota de Mali davant el mateix rival. En aquesta ocasió el resultat va ser favorable a Mali que va guanyar 1- 0 a l'últim minut del match, i milers d'aficionats van sortir per tots els carrers cantant, ballant i cridant fins la matinada per celebrar la victòria, cosa insòlita considerant que era ple mes del Ramadan.
Al costat de la selecció nacional però, existeix un altre equip favorit del públic de Mali: el Barça. Es veuen per tot arreu nois amb samarretes de l'equip català i encara és més sorprenent que a poblats com Farazo o Samafolala a més de tres hores per pistes quasi intransitables, destaquen per sobre del paisatge de pobresa i barraques de fang, les samarretes del Barça, segurament falses, amb noms coneguts: Eto'o l'altre heroi africà, Ronaldinho, Deco, Puyol o fins i tot el fins ara marginat, Saviola.

Allen Iverson

Estan aquests dies a Barcelona per jugar un partit amistós amb el Barça, els jugadors del equip de basket de la NBA, els Sixers de Filadelfia, Una vintena de jugadors la majoria negres de més de 2 metres d’alçada que es belluguen per la canxa amb una lentitud casi estudiada i que la converteixen en rapidesa endiablada durant moltes fases del seus partits. Jugadors tan alts i pesats que desprès del entrenament han de col·locar-se gel als genolls, als peus, o embolicar-se la cintura amb paper de plàstic. Jugadors que a diferència dels europeus, reben al vestuari a la premsa dels dos sexes mentre es dutxen (el seu contracte el hi obliga), que no deixen mai els seus auriculars vagin on vagin i que miren des de les alçades als que ens movem a nivells més terrenals.
Per sobre de tots, destaca i no pel seu volum, un jugador de no gaire més de 180 cm i 31 anys, el dorsal número 3, Allen Iverson. Un dels més reputats jugadors, amb un tir gairebé infal·lible que té un promig de 33 punts per partit i quasi 8 assistències, amb unes cames primes que semblen a punt de trencar-se quant torna a terra després d’enlairar-se per un dels cents llançaments que fa al final de l’entrenament, un cos de només 74,8 kg totalment tatuat i una cura gairebé malaltissa del seus cabells.
Aquest personatge, el jugador més baix que ha estat nominat MVP (jugador més valuós) és també el que ara diríem un "freekee". Hi ha cents d’anècdotes de la seva vida. Te reconeguts 21 tatuatges, amb un curiós origen. En arribar a la NBA, amb la pell verge de dibuixos, va enfrontar-se amb el seu entrenador Larry Brown i l’hi va dir que per cada partit que no jugués es faria un nou tatoo... És també un enamorat del rap, de l’autèntic rap militant, ha gravat diversos cd amb la seva pròpia discogràfica, on amenaça de mort a Eminem. El seu fill gran es diu com ell Allen, però prefereix cridar-lo amb una paraula mes pròpia del mon tennístic, deuce (iguals), a la seva mare pel seu aniversari va fer-li un curiós regal, un equip de basket de les divisions inferiors per a que ella es diverteixi jugant a ser propietària...Però veure’l mentre entrena és un plaer, i jugant deu ser...

l'ONU

La vida és curiosa, l’últim mes he estat dues vegades a l’ONU. Fins aleshores només l’havia vista en fotos i recordava un edifici emblemàtic a NY. A l’agost hi vaig anar amb Ronaldinho, quan el van fer ambaixador de l’Unesco o alguna cosa així i hi havia bastant enrenou pels passadissos perquè acabava d’esclatar el problema del Líban. Van passar tres setmanes i vaig tornar-hi amb Joan Laporta i altres directius per a la signatura del conveni entre UNICEF i el Barça. Aquesta vegada hi vaig estar molta més estona dins l’edifici. Les plantes subterrànies i les tres o quatre primeres són públiques i hi accedeixes després d’un exhaustiu control de seguretat. Moure’t per dins no és complicat però hi ha policies que ho controlen tot. La part baixa està plena de diferents sales, de premsa, de reunions -on es fan les sessions de l’Unesco-; a la quarta hi ha un restaurant fabulós amb vistes panoràmiques per als vips; a la segona la cafeteria dels treballadors sobre el riu Hudson i no gaire lluny la famosa sala de l’Assemblea del Consell General de l’ONU, tocant al passadís de les banderes.
Fins aquí tot molt maco, però val a dir que els llocs per on se circula estan plens de mobiliari més propi d’un edifici de l’Europa comunista a l’època de la guerra freda que d’un organisme actual tan important. Sofàs de skai, sales de premsa amb taules com les que hi havia a Espanya als col·legis dels anys 60, passadissos amb pupitres i ordinadors per als delegats comprats d’oferta a les grans superfícies a 6 dòlars l’unitat, el famós tapís del Guernika, ja descolorit i desfilat, sense oblidar els retrats dels anteriors secretaris generals que deu ser la col·lecció d’obres més lletja que recordo. A la tercera planta vaig trobar un despatx per a la premsa amb mitja dotzena d’ordinadors antics dels quals només en funcionaven dos....
I la seguretat? Sembla que en un lloc on es decideixen tantes coses importants la seguretat ha de ser màxima. Doncs no ben bé. Per entrar, els visitants i acreditats passen els rigorosos controls dins d’una carpa. Jo ho havia fet així però quan ja tornava cap l’hotel en taxi, vaig adonar-me de que m’havia deixat l’ordinador dins l’edifici. Immediatament vaig baixar del taxi i vaig anar corrents fins a l’entrada on hi ha els controls però ja estava tancada. Darrera, vaig veure una petita porta oberta que posava “staff only” i m’hi vaig abocar. Mentre entrava, tenia totes les explicacions possibles al cap però ningú no va aturar-me i vaig travessar sense problemes tot el hall, vaig agafar l’ascensor i vaig arribar fins al costat del saló de l’assemblea general sense que ningú em parés ni em digués res. Encara hi havia el meu portàtil a sobre d’un dels sofàs, vaig recollir-lo, vaig baixar els dos pisos travessant tot l’edifici i vaig sortir per la porta principal dient un lacònic “good nigth” als policies de l’entrada. Increïble.

Montecarlo

La penúltima parada d’aquest llarg agost futbolístic va ser Montecarlo. I no és casualitat que des de fa alguns anys la capital del Principat de Mònaco sigui la seu de la Supercopa d'Europa de futbol. Per a l' UEFA tan donada a la opulència, a les grans reunions sense excessiu contingut, rodejats de moltes hostesses, cotxes oficials, uniformes, controladors i demés parafernàlia, instal·lats a un dels millors hotels davant de la platja, Montecarlo és ideal, ja que el Principat és sobretot una gran façana de luxe, d’horterisme i seu de molts dels nou rics que pul·lulen per Europa. Un país de no gaire mes de dos milles quadrades, en part guanyades al mar, i foradada per túnels, on tan sols hi viuen 5.000 monegascos dels prop de 30.000 habitants censats, amb més de 100 nacionalitats diferents, d’homes i dones buscant un respir de la pressió de les hissendes dels seus països. El GP de Formula 1 i l’entrada de divises mitjançant les exclusives donades a la premsa del cor per la famosa família Grimaldi són altres fonts de riquesa més atípiques i curioses, i és que el més visitat encara és el palau del Príncep Albert, i els taxistes parlen de les corbes del circuit com si fos el seu nom real.
Als pàrquings dels hotels o del casino pots veure una successió de cotxes de luxe aparcats, Rolls, incomptables Ferraris, Bentley, Jaguars, últims models de Porsche, fotografiats pels turistes amb menys poder adquisitiu que es traslladen amb autocars i que comencen a ser majoria. No s’entén el malbaratament de vehicles en un país on els embussos són constants i no es poden agafar velocitats per sobre de 40 o 50 quilòmetres per hora. Els desplaçaments són tant curts, des de les luxoses vil·les, als casinos o restaurants, que els cents de cavalls d’aquests caríssims cotxes no tenen temps de despertar del tot
Al port d'Hercules hi ha els vaixells privats més grans i luxosos del Mediterrani, plens de mariners fregant els metalls i cobertes, mentre els propietaris prenen copes a la popa, ben a prop del moll i se senten admirats pels turistes que tot passejant miren amb enveja la concentració més gran d’iots per metre quadrat de tot el món.
Aquí és on la Uefa es troba bé i fa el sorteig de la Champions i el Partit de la Supercopa d’Europa, a l’Estadi Luis II on no més de 18.000 espectadors poden veure el partit, 5 o 6 vegades per sobre dels que s’acosten els diumenges a aplaudir al Mònaco de la primera divisió francesa. Si els equips participants en aquest match són italians, espanyols o països amb tradició, hi haurà una bona entrada però, si pel contrari juguen formacions de països de l’antic bloc de l'est, el camp queda mig buit, a pesar dels cents d'empleats uniformats de l’organisme europeu que pul·lulen pel camp amb els pinganillos a l'orella sense saber molt bé la seva missió. I en mig de tot això, contra pronòstic, el Barça va ser apallissat pel Sevilla. Serà que el luxe no els va als cules?

I al final, New York

No era la primera vegada que estava a NY però tampoc soc un coneixedor de la ciutat dels gratacels. Com sempre durant la gira varem arribar després de tota la nit volant des de Houston. Mentre mig adormits entravem a la ciutat des de New Jersey, veiem l’sky line de Manhattan sense les torres bessones, il·luminat pel sol que començava a sortir, aleshores prens consciència que aniràs avançant de sorpresa en sorpresa. I és que la ciutat es única, els jugadors varen poder gaudir-la des del pis alt d'un autobús descobert que els portava a la festa de Nike, sota la pluja, i els "mortals" des del taxi que travessava la ciutat.

NY és sorprenent: et sorprèn que identifiquis perfectament la ciutat que hem vist a les pel·lícules americanes, l’Empire, o l’edifici Crhysler, els 30.000 taxis grocs que desafien totes les normes de circulació mes elementals, que els taxistes mengin pizza o plats precuinats mentre condueixen, que tothom parli amb el mòbil aprofitant la mà lliure que els cotxes automàtics et deixen, que surti vapor del terra i de les clavegueres, les incomptables banderes amb barres i estrelles penjant d’enormes pals a la 5ª i 6ª avingudes, dormir al pis 44 d’un hotel cèntric, les pantalles de televisió que hi ha dins dels ascensors per fer més interessant el trajecte tot mirant la CNN, que el bufet de l’esmorzar tingui ja un apartat només per a japonesos, que una llarguíssima limusina no sigui gaire més cara que un taxi, que a les botigues de productes d’imitació a Chinatown els negres siguin quasi tan nombrosos com els xinesos, que la millor botiga de fotografia tanqui els dissabtes perquè els propietaris son jueus ortodoxes, que a la zona zero no hi hagi cap foto dels edificis en flames, que l’oficina de premsa d’acreditacions de l'ONU sigui més petita que el dormitori del meu fill Max, que a una ciutat amb gent vestida tan estrafolàriament, les americanes del president en funcions del Barcelona Xavier Sala Martin fessin girar el cap a més d’un, que a las botigues cares hi ha encara porters uniformats per obrir-te la porta, que als restaurats una botella de vi estigui gairebé fora de les nostres possibilitats econòmiques, que realment hi ha gent que té les botelles d’alcohol dins d’una bossa de paper, que per 10 dòlars puguis comprar-te encara 5 samarretes amb el famós logo de I love (un cor) NY, que pots donar las gràcies en castellà i que sempre algú et contesta amb la mateixa llengua, que al partit de futbol, la gent arribi 5 o 6 hores abans i faci un pícnic al pàrking de l’estadi, que les estadístiques del partit diguin que hi havia 79.002 espectadors (fixeu-vos acabat en 2), 3 menys del record absolut d’assistència en aquest estadi en tota la seva història, que els equips nord-americans de futbol europeu siguin tant dolents,…i sobretot que amb la psicosi de seguretat que hi ha, el Barça i nosaltres passéssim els controls de seguretat i passaports -amb detector de metalls portàtil inclòs- al costat del vestuari del Giants Stadium on s'havia jugat el partit amb els Red Bulls de NY i que anéssim d’allà, sense passar per cap Terminal, directes a l’escala de l’avió per tornar a Barcelona. I és que New York és molt New York, però el Barça…

fotos5

Rijkaard: tindra "ramalasso"? o és una manera poc ortodoxa de tocar la bimba?

Ronaldinho: i ell segueix essent el rei.

fotos4

Márquez, tot un sex-símbol a Mèxic

Fotògrafs: no serà per expectació, no?

fotos3

Hi han freakes miris on miris...

fotos2

Vigilant: doncs si! existeixen les vigilants de la platja a Venice (LA)

Futbol: un és Giuly, l'altre Sadam, un juga soccer, l'altre futbol americà, podeu diferenciar-los?

Fotos 1

És quasi tot el que vaig veure de Hollywood i l’altra foto és una posta de sol a l’estadi de la universitat de Houston.

Feina?

"Si vols, et portaré les maletes", aquesta és la frase que tothom diu quan sap que vas a fer un viatge de feina amb el Barça, i no diré jo que sigui un sacrifici anar-hi, però tampoc acceptaré que sigui un xollo.
Durant aquesta gira, la pregunta més usual és, quina hora és a Barcelona?, i és que es viu pendent del rellotge, perquè la diferència horària fa la feina una mica més dura. En el fons fas dues vides, la normal, la d'aquí amb els entrenaments, actes, llargs desplaçaments (no recordo mai haver fet tantes hores dins d'un autocar), més entrenaments i la d'envios que està lligada a l'horari català.
Des de Barcelona, i sobre les 5 del matí ja estan trucant per saber el que enviarem, o consultar detalls del que ja hem transmès durant la nostra nit. Per a ells ja és mig matí i el diari està en marxa, mentre per nosaltres és la quarta hora de son amb sort. A manera d'exemple us explicaré un dia, no normal però tampoc el més dur: entrenament a les 10, després d’haver enviat la informació a la redacció, tornar a l’hotel, i enviar la feina del matí que és l’última cosa que entrarà per al dia, a les 4 sortir cap el camp de nou, partit a Los Angeles contra el Chivas mexicà, en acabar i després de les rodes de premsa i entrevistes, anar cap a l’aeroport per volar cap a Houston, uns dormiran, d'altres escriuran, per arribar a les 6 del matí a l’hotel i començar a enviar-ho tot a Barcelona, i tornar a sortir per anar a la roda de premsa del Rijkaard i els jugadors, visita a l’hospital de nens del càncer i tornar a l’hotel de l’equip per fer entrevistes personalitzades als jugadors (nosaltres, Zambrota), taxi cap al nostre hotel per recollir als que escriuen mentrestant i entrenament de les 7. A quarts de deu ja tornes a ser a l’hotel, s'ha de buscar un restaurant, la cuina del qual estigui oberta passades les10, sopar i anar a enviar tot el que has fet durant la tarda per a l’edició següent. La gent ja et felicita quan expliques que has dormit 5 hores, i generes alguna que altra enveja. Però parodiant a la NBA i el seu lema..."I like this job".

NASA

Ahir vàrem anar a la NASA. Tenien prevista una conferència telefònica entre la terra (Rijkaard, Puyol, Ronaldinho i Xavi), i el transbordador espacial (els astronautes Reiter i Williams i el cosmonauta Vinogradov). Dins de la sala estaven només els "escollits", els demés sentats dintre d'un teatre, amb pantalla gegant. Afortunadament per al Barça i la seva bona imatge, tenen a Rijkaard, que parla un anglès fluid, ja que els tres capitans miraven, amb un telèfon a l’orella, la pantalla sense obrir boca en cap moment. L'entrenador va estar simpàtic i conscient de que era un moment important per a ell, si més no insòlit. Fins i tot es va permetre una petita broma, convidant-los a veure un partit a Barcelona "si tornaven sans i estalvis a la terra". Fa certa impressió parlar amb un aparell, que vola a una alçada de més de 375.000 quilòmetres i a una velocitat de gairebé 10.000 km/h hora, que només tarda 90 minuts en donar la volta a la terra i que cada 45 minuts gaudeix d’una sortida o una posta de sol.
Això estava acompanyat de una ràpida visita a les instal·lacions. Per als més "vells" feia gràcia veure la sala de control antiga, que va funcionar des del 66 fins al 98, ara sense utilitat, és la que sortia a totes les pel·lícules, i des d’on van dirigir els vols dels Apolo, els que varen portar l’home a la lluna. Sorprenien dues coses, una, lo antiquat que es veia el material, que encara segueix col·locat al seu lloc, ordinadors, pantalles, llocs de comandament etc., l'altra, les fotos on es veu la sala en ple funcionament amb, l’home arribant a la lluna i tots els enginyers, tots, fumant a la sala....
És interessant veure també una immença nau on estan totes les parts de l’estació espacial, la russa, l’americana, la japonesa, a més de diversos transbordadors, amb el seu famos braç gegant articulat, i que serveixen per a l’entrenament dels astronautes, i en mig de totes aquestes immenses peces, una petita i autèntica màquina de cosir.
Per al final van deixar un enorme coet de més de 110 metres d'alçada, el Saturn 5, que havia de portar a l’Apolo 18 a la lluna, i que per "culpa del polítics" segons el nostre guia, mai es va enlairar. Houston tenim un problema!

Los Angeles

Los Angeles és una immensa ciutat, la més gran en extensió dels Estats Units, més de 1200 km quadrats, on viuen 4 milions de persones amb cases baixes excepte al centre, la majoria, travessada per enormes autopistes i carrers de més de 4 carrils per on els seus habitants es desplacen amb tot tipus de vehicles les 24 hores del dia. Quan preguntes per anar a un lloc, la resposta és sempre la mateixa: 40 o 50 minuts si el trànsit està bé, i mai està bé. Per tot això, a l´hora d'anar al Coliseum de Los Angeles, mític estadi de les Olimpiades del 1984, van decidir que l’autocar del Barça, el de la premsa i la camioneta que porta el material anirien escortats. Vàrem sortir rodejats per 8 motos que ja no són les Harleys, orgull patri, sinó motos alemanyes, BMW, amb uns policies perfectament uniformats, que van començar a executar des de la sortida un dels espectacles més curiosos que es poden imaginar. Anaven rotant-se al cap de l’expedició, tot fent disminuir la velocitat als conductors que circulaven a la nostra alçada, bloquejant totes les entrades a les autopistes o parant els vehicles d’una nova autopista si nosaltres haviem d’entrar-hi. Si trobàvem un embús, en un parell de minuts el desfeien i seguiem sense cap problema. A cada cruïlla, un dels motoristes ja havia parat el trànsit per a que, en passar nosaltres, estigués net de cotxes. Aquest policia, una vegada sobrepassada l’expedició, ens avançava a gran velocitat per posar-se davant mentre un dels seus companys accelerava per anar a parar al proper encreuament de carrers. Era com un ball perfecte, i tot això sense cap sirena ni malt gest.
Vàrem tardar 30 minuts per fer un recorregut en el qual altres havien trigat més de 2 hores, i és que l’estadi estava ple amb més de 92000 espectadors -el públic més nombrós de la història dels EUA en un camp de futbol- la majoria mexicans, que havien vingut tots amb el seu cotxe, perquè a Los Angeles si no tens cotxe, ets un paria...De totes maneres tampoc és tan estrany que el 90% fòssin mexicans, ja que aquesta és la ciutat del món on en viuen més després de Mèxico DF.

Monterrey

Monterrey ha passat ràpid, monòton i amb molta calor. Tinc la sensació que he estat els 3 dies sobre un autobús fent sempre el mateix recorregut, de l’hotel a l’estadi, circulant per la immensa, inacabable, mal asfaltada i plena de vells autocars, avenida Alfonso Reyes. El que més sorprèn es la paulatina degradació de la ciutat a mida que et vas allunyant del centre. Ple de botigues amb els anuncis escrits amb pintura, pincells i a mà, una publicitat molt lluny de la que nosaltres coneixem, "Dar de comer és dar amor. Aceites tal," o "Detrás de un gran hombre siempre hay una mujer empujando. Multivitamínico ideal para la mujer, Supradyn" o una pintada amb la cara del Che que diu: "Che microbusero. No quiero ponerme guerrillero. Respeta a los pasajeros" i així una darrera de l'altra, botigues que a casa nostre no trobariem ni a l’extraradi, amb els productes o serveis més estranys que poguem imaginar: "Quitamos uñas hundidas sin dolor" o una altra de talles grans amb un gran cartell que deia "Gorditas. Doña Toña".
L’estadi a una mitja hora de l’hotelserveis estaba ple de seguretat, cents de nois amb samarreta verda, innombrables homes amb "pinganillo" a la orella vestits amb un impecable traje fosc, sense comtar la policia, elegant amb les seves Harleys, això sí, educats ,gentils, res a veure amb els "segurates" que hi ha al Camp Nou o l'atres estadis que normalment visitem. La gent és molt educada, però molt lenta, pots demanar una Coronita, sonriuen, et donen fins i tot les gràcies per demanar-la però pot passar bastanta estona fins que la tinguis servida a la taula
La ciutat esta al mig de Mèxic, rodejada de muntanyes, amb un clima molt canviant, diuen ells, "si no te gusta el clima, vuelve en dos horas".
Per als futbolers, aquí va jugar el Barça el primer partit de temporada, amb una expectació enorme, imagineu que l’últim entrenament es va fer amb públic i pagant, hi havia 32.000 persones omplin gaire bé tot l’estadi, bojos pels jugadors, que sorpresos, tornaven les salutacions, cosa estranya en ells....
Del partit tothom ho deu saber ja tot, 3 a 0 amb Ronaldinho de figura, però sorprenia com el public es prenia el match com una festa, amb càntics, ovacions i la famosa ola, que es va fer en aquest camp el 82 en un partit Mexic - Argentina per primera vegada...

El viatge

Viatjar amb el Barça té enormes avantatges encara que duri gairebé 12 hores, l’avió és gran i sobren moltes places. L’equip se situa a primera i la resta dels humans darrera tancant la cua els periodistes. A cadascú en viatges llargs ens toquen 2 o 3 seients. Comoditat n’hi ha, encara que res comparable a l’status dels jugadors, seients que es converteixen en llits (veure foto) manta més gruixuda que la de la resta i imagino que menjar més refinat encara que la nostra tampoc no estava gens malament, tractant-se, a més, d’una companyia austríaca la que va fundar l’expilot de fórmula 1 Niki Lauda.
El més difícil és passar les hores, si tenim en compte que, a més, triguem més d’una hora en sortir. Quan despegues els 4 diaris estan gairebé llegits, els sudokus et duren mentre voles per territori espanyol, esmorzar, lectura I gairebé estàs a l’Atlàntic, des d’allà només unes 10 hores, dormir, llegir, veure películes, mentres els teus tres seients es van desordenant amb coixins, mantes, llibres, ipods, tovalloletes refrescants i sobres de sal I pebre que per alguna oculta raó mai desapareixen mai amb les safates. Però s’hi arriba, si, a la fi, s’hi arriba. Els càmeres i els fotògrafs ens aixequem quan encara es mou l’avió , amb l’habitual bronca de la hostessa, per poder sortir primers i fer unes fotos que amb el canvi horari no saps si arribaran a sortir publicades, s’obre la porta, està ple de policies d’emigració i darrera de tots ells arriba allò inesperat, una immensa i increïble onada de calor a 40 graus. Monterrey.

El primer post

Aquest bloc o blog comença a caminar mentre agafo l'avió amb destí a Monterrey (Mèxic) on comença la gira d'enguany del Barça. Viatjo amb l'equip i altres companys de la premsa i prometo escriure sovint explicant les experiències i adjuntant fotos ja que bàsicament em dedico a això.....veurem com arribo després de 12h de vol.