El Caire, 17 o 18 milions d’habitants i 4 milions de cotxes que tot el dia van amunt i a vall, tocant la botzina i seguint aquella llei no escrita de circulació que diu, semàfor verd es passa, vermell es passa... més ràpid. Si l’hi afegim un partit de futbol això complica encara més la circulació i, si juga el Barça i el Al Ahly per celebrar el centenari de l’equip egipci, és el caos.
El partit es va jugar a les 9:30h de la nit, i al mig dia la gent ja sortia cap al camp, nosaltres els periodistes a les 5. Mai no havia anat a un partit tant aviat. A quarts de set, després de passar 4 ó 5 arcs de seguretat ja era dins, a la gespa, d'on no podríem moure’ns fins al final del partit. Només faltaven 3 hores, les tribunes eren plenes a vessar de 80.000 seguidors vestits de vermell amb banderes, cridant des de les 3 que es va obrir l’Estadi Nacional d’El Caire, per a alguns hi havia temps de resar i tot. El president vitalici d’Egipte, Hosni Mubarak, va anar a veure el partit. Això vol dir que a les set de la tarda es tanquen les portes i ningú no pot entrar ni sortir (els de TVE van arribar mes tard, i fins entrada la segona part no van poder convèncer les autoritats que els deixessin entrar, quasi 3 hores discutint...), que hi havia milers de policies, un armat i amb casc a cada cadira de la primera fila de tot el perímetre de l’estadi i davant del president, 8 o 10 rengleres més de policies armats fins les dents, a més de centenars de civils amb pistoles que es marcaven sota l’americana, circulant per tot arreu.
Els periodistes teníem prohibit entrar el mòbil a la zona de treball i, en acabar el partit, ens van tancar la xarxa WIFI que teníem al camp al·legant motius de seguretat. Si això passes a casa nostra, hi hauria una autèntica revolució. El més graciós, és que el públic que portava hores esperant el partit va començar a desfilar cap a la sortida quan el Barça va marcar el tercer gol, enfadats per la derrota del seu equip. Mig dia esperant i no van voler veure el final. No creieu que era per evitar el trànsit, a la sortida, quasi una hora i mitja desprès del partit, els carrers seguien col·lapsats.
El partit es va jugar a les 9:30h de la nit, i al mig dia la gent ja sortia cap al camp, nosaltres els periodistes a les 5. Mai no havia anat a un partit tant aviat. A quarts de set, després de passar 4 ó 5 arcs de seguretat ja era dins, a la gespa, d'on no podríem moure’ns fins al final del partit. Només faltaven 3 hores, les tribunes eren plenes a vessar de 80.000 seguidors vestits de vermell amb banderes, cridant des de les 3 que es va obrir l’Estadi Nacional d’El Caire, per a alguns hi havia temps de resar i tot. El president vitalici d’Egipte, Hosni Mubarak, va anar a veure el partit. Això vol dir que a les set de la tarda es tanquen les portes i ningú no pot entrar ni sortir (els de TVE van arribar mes tard, i fins entrada la segona part no van poder convèncer les autoritats que els deixessin entrar, quasi 3 hores discutint...), que hi havia milers de policies, un armat i amb casc a cada cadira de la primera fila de tot el perímetre de l’estadi i davant del president, 8 o 10 rengleres més de policies armats fins les dents, a més de centenars de civils amb pistoles que es marcaven sota l’americana, circulant per tot arreu.
Els periodistes teníem prohibit entrar el mòbil a la zona de treball i, en acabar el partit, ens van tancar la xarxa WIFI que teníem al camp al·legant motius de seguretat. Si això passes a casa nostra, hi hauria una autèntica revolució. El més graciós, és que el públic que portava hores esperant el partit va començar a desfilar cap a la sortida quan el Barça va marcar el tercer gol, enfadats per la derrota del seu equip. Mig dia esperant i no van voler veure el final. No creieu que era per evitar el trànsit, a la sortida, quasi una hora i mitja desprès del partit, els carrers seguien col·lapsats.
3 comentaris:
Hvala za intiresny Blog
You are a very smart person!
rH3uYcBX
generic viagra
generic cialis
cheap levitra
Publica un comentari a l'entrada