I al final, New York

No era la primera vegada que estava a NY però tampoc soc un coneixedor de la ciutat dels gratacels. Com sempre durant la gira varem arribar després de tota la nit volant des de Houston. Mentre mig adormits entravem a la ciutat des de New Jersey, veiem l’sky line de Manhattan sense les torres bessones, il·luminat pel sol que començava a sortir, aleshores prens consciència que aniràs avançant de sorpresa en sorpresa. I és que la ciutat es única, els jugadors varen poder gaudir-la des del pis alt d'un autobús descobert que els portava a la festa de Nike, sota la pluja, i els "mortals" des del taxi que travessava la ciutat.

NY és sorprenent: et sorprèn que identifiquis perfectament la ciutat que hem vist a les pel·lícules americanes, l’Empire, o l’edifici Crhysler, els 30.000 taxis grocs que desafien totes les normes de circulació mes elementals, que els taxistes mengin pizza o plats precuinats mentre condueixen, que tothom parli amb el mòbil aprofitant la mà lliure que els cotxes automàtics et deixen, que surti vapor del terra i de les clavegueres, les incomptables banderes amb barres i estrelles penjant d’enormes pals a la 5ª i 6ª avingudes, dormir al pis 44 d’un hotel cèntric, les pantalles de televisió que hi ha dins dels ascensors per fer més interessant el trajecte tot mirant la CNN, que el bufet de l’esmorzar tingui ja un apartat només per a japonesos, que una llarguíssima limusina no sigui gaire més cara que un taxi, que a les botigues de productes d’imitació a Chinatown els negres siguin quasi tan nombrosos com els xinesos, que la millor botiga de fotografia tanqui els dissabtes perquè els propietaris son jueus ortodoxes, que a la zona zero no hi hagi cap foto dels edificis en flames, que l’oficina de premsa d’acreditacions de l'ONU sigui més petita que el dormitori del meu fill Max, que a una ciutat amb gent vestida tan estrafolàriament, les americanes del president en funcions del Barcelona Xavier Sala Martin fessin girar el cap a més d’un, que a las botigues cares hi ha encara porters uniformats per obrir-te la porta, que als restaurats una botella de vi estigui gairebé fora de les nostres possibilitats econòmiques, que realment hi ha gent que té les botelles d’alcohol dins d’una bossa de paper, que per 10 dòlars puguis comprar-te encara 5 samarretes amb el famós logo de I love (un cor) NY, que pots donar las gràcies en castellà i que sempre algú et contesta amb la mateixa llengua, que al partit de futbol, la gent arribi 5 o 6 hores abans i faci un pícnic al pàrking de l’estadi, que les estadístiques del partit diguin que hi havia 79.002 espectadors (fixeu-vos acabat en 2), 3 menys del record absolut d’assistència en aquest estadi en tota la seva història, que els equips nord-americans de futbol europeu siguin tant dolents,…i sobretot que amb la psicosi de seguretat que hi ha, el Barça i nosaltres passéssim els controls de seguretat i passaports -amb detector de metalls portàtil inclòs- al costat del vestuari del Giants Stadium on s'havia jugat el partit amb els Red Bulls de NY i que anéssim d’allà, sense passar per cap Terminal, directes a l’escala de l’avió per tornar a Barcelona. I és que New York és molt New York, però el Barça…