l'ONU

La vida és curiosa, l’últim mes he estat dues vegades a l’ONU. Fins aleshores només l’havia vista en fotos i recordava un edifici emblemàtic a NY. A l’agost hi vaig anar amb Ronaldinho, quan el van fer ambaixador de l’Unesco o alguna cosa així i hi havia bastant enrenou pels passadissos perquè acabava d’esclatar el problema del Líban. Van passar tres setmanes i vaig tornar-hi amb Joan Laporta i altres directius per a la signatura del conveni entre UNICEF i el Barça. Aquesta vegada hi vaig estar molta més estona dins l’edifici. Les plantes subterrànies i les tres o quatre primeres són públiques i hi accedeixes després d’un exhaustiu control de seguretat. Moure’t per dins no és complicat però hi ha policies que ho controlen tot. La part baixa està plena de diferents sales, de premsa, de reunions -on es fan les sessions de l’Unesco-; a la quarta hi ha un restaurant fabulós amb vistes panoràmiques per als vips; a la segona la cafeteria dels treballadors sobre el riu Hudson i no gaire lluny la famosa sala de l’Assemblea del Consell General de l’ONU, tocant al passadís de les banderes.
Fins aquí tot molt maco, però val a dir que els llocs per on se circula estan plens de mobiliari més propi d’un edifici de l’Europa comunista a l’època de la guerra freda que d’un organisme actual tan important. Sofàs de skai, sales de premsa amb taules com les que hi havia a Espanya als col·legis dels anys 60, passadissos amb pupitres i ordinadors per als delegats comprats d’oferta a les grans superfícies a 6 dòlars l’unitat, el famós tapís del Guernika, ja descolorit i desfilat, sense oblidar els retrats dels anteriors secretaris generals que deu ser la col·lecció d’obres més lletja que recordo. A la tercera planta vaig trobar un despatx per a la premsa amb mitja dotzena d’ordinadors antics dels quals només en funcionaven dos....
I la seguretat? Sembla que en un lloc on es decideixen tantes coses importants la seguretat ha de ser màxima. Doncs no ben bé. Per entrar, els visitants i acreditats passen els rigorosos controls dins d’una carpa. Jo ho havia fet així però quan ja tornava cap l’hotel en taxi, vaig adonar-me de que m’havia deixat l’ordinador dins l’edifici. Immediatament vaig baixar del taxi i vaig anar corrents fins a l’entrada on hi ha els controls però ja estava tancada. Darrera, vaig veure una petita porta oberta que posava “staff only” i m’hi vaig abocar. Mentre entrava, tenia totes les explicacions possibles al cap però ningú no va aturar-me i vaig travessar sense problemes tot el hall, vaig agafar l’ascensor i vaig arribar fins al costat del saló de l’assemblea general sense que ningú em parés ni em digués res. Encara hi havia el meu portàtil a sobre d’un dels sofàs, vaig recollir-lo, vaig baixar els dos pisos travessant tot l’edifici i vaig sortir per la porta principal dient un lacònic “good nigth” als policies de l’entrada. Increïble.